Ambients de ribera.

Els boscos de ribera formen a les zones mediterrànies unes comunitats particularment riques d'espècies arbòries caducifòlies que destaquem enmig de la resta de comunitats per tenir una disponibilitat d'aigua molt superior a elles. I en aquesta comarca és on podrem trobar alguns els exemples més interessants de tot el país d’aquest tipus d’ambients. Hi podrem diferenciar quatre tipus de boscos de ribera: -L'Albereda Vinco-Populetum albae, situada només a les parts baixes. -L'Omeda, un bosquet caducifoli que ocupa alguns cursos d'aigua on se situa immediatament seguit de L’Albereda, en tenir menys requeriment hídric. Actualment, l'Omeda és greument amenaçada d'extinció degut a la grafiosi, una malaltia que està delmant l'espècie a tot Europa. -La Salzeda, amb Sargues Salix eleagnos i Freixes Fraxinus angustifolia, ocupa el mateix curs dels rius i les torrenteres, és el característic bosc els arbres del qual són dins mateix de l'aigua. Finalment, una comunitat típicament septentrional que hi és sols en alguns torrents, és la Gatelleda, dominada pel Gatell Salix atrocinerea. On no hi ha bosc de ribera, ja sigui per degradació o per la presència d'aigua estanyada, podrem observar altres menes de comunitats menys aparents, però no per això menys interessants, es tracta dels canyissars, els hebassars higròfils, els creixenars i els poblaments d'herbes submergides. A les basses i tolls del rius, hi ha també masses surants de llenties d'aigua. Contràriament a allò que alguns pensen, els boscos de ribera, representen unes comunitats molt importants des del punt de vista ecològic i fins i tot geològic. Ja que exerceixen amb les seves arrels una tasca cabdal de fixació del sòl que voreja els cursos d'aigua, evitant el seu arrossegament en les riuades, molt freqüents a aquesta regió. Cal assegurar per damunt de tot el seu manteniment, evitant les famoses "neteges" dels cursos fluvials, que no fan més que augmentar els efectes nocius de les crescudes. La principal conca fluvial de la comarca des del punt de vista faunístic és òbviament el riu Ebre, però també hi ha el el Siurana que hi fa un interessant aiguabarreig a Garcia. És evident que ara hem de parlar dels peixos, ho farem per ordre de facilitat d'observació. Si on intentem de veure peixos és en aigua corrent, un riu permanent, allò més fàcil és que veiem gran quantitat de Bagra ibèrica, Squalius laietanus, que són força grans i més abundants, però també podríem tenir la sort de veure algun Llop de riu, Barbatula barbatula, a zones d’aigua corrent amb pedra al fons. També hi és força present el Barb, però també els detectarem si ens fixem bé, n'hi ha dues espècies, el Barb de l'Ebre Luciobarbus graellsii, el més corrent, i un altre amb les aletes vermelles, el Barb cua-roig Barbus haasi, que és el més típic. A més, podem fer una troballa interessant en aquests rius, es tracta de la Madrilleta roja Achondrostoma arcasii, un peix molt escàs al nostre país fora del mateix riu Ebre. Naturalment, també existeix la Madrilla de l’Ebre Parachondrostoma miegii, molt més corrent que l'anterior. No serà gaire fàcil, però també podrem detectar la presència d'Anguila Anguilla anguilla, que remunta els rius des del seu lloc de naixement al mar dels Sargassos, al Carib. Finalment, trobarem la darrera de les espècies autòctones que podem esmentar, és el rar Llopet Cobitis calderoni, un diminut peix barbut que ens passarà probablement inadvertit. A la llista vermella d’espècies protegides de la IUCN hi tenim una espècie que encara podem veure a la comarca, molt interessant quant a la seva biologia, és la Bavosa de riu, Salaria fluiviatilis, petit i amb un dimorfisme sexual molt acusat. Però, a part d'espècies autòctones, els rius i embassaments de la zona compten, és clar, amb espècies introduïdes, generalment per a la seva pesca. Estem parlant de peixos ben coneguts de tothom i que en alguns casos, representen un greu perill per a les espècies autòctones. Val a recordar que les introduccions, tret d'algun cas excepcional, solen Portar conseqüències ecològiques molt negatives. En concret, l’Alburn, Alburnus alburnus, abundantíssim peix lluent de color plata, que competeix amb èxit amb la madrilla. La gran Carpa Cyprinus carpio, que ocupa els remansos dels rius i molt especialment les abundantsaigues quetes dels embassaments de Flix i Riba-roja, avui considerada espècie “naturalirzada”, és a dir, a nivell legal assimilasda a una autòctona. Però n’hi ha moltes, més que d’autòctones: la Perca americana Micropterus salmoides, la Perca, Perca fluviatilis, la Sandra, Sander lucioperca, el Carpí daurat o peix vermell, Carassius auratus, el Carpí, Carassius gibelio, el Gobi ibèric, Gobio lozanoi, la Pseudorasbora, Pseudorasbora parva, el Rutil, Rutilus rutilus, el Gardí, Scardinius erythrophthalmus i el Peix sol, Lepomis gibbosus. També, és clar, la Gambúsia, Gambusia holbrooki, abundant a qualsevol massa d’aigua estancada i culpable de la quasi desaparició de fartets i samarucs. Esment a banda mereix l’enorme Silur, Silurus glanis, (pot arribar a 5 m de llarg i més de 300 Kg de pes) espècie introduïda fa relativament poc temps però que ha comportat canvis no solament a nivell de biodiversitat, en ser un potentíssim i temible predador, sinó també a nivell econòmic, ja que la seva pesca porta associat un gran moviment econòmic. Els amfibis, en viure estretament lligats a la presència d'aigua, també els tractarem en aquest hàbitat, amb una sola excepció, de qui hem parlat a les rouredes. Malgrat tot, i sorprenentment, hi ha espècies que viuen en muntanya oberta, lluny de masses estables d'aigua, hi són la major part de l'any amagats a l'espera de les adients condicions d'humitat. L'amfibi sens dubte més conegut és la Granota verda Pelophilax perezzi, una espècie de distribució meridional, que ens serà molt fàcil de localitzar, tant visualment com auditivament, coneguda també com a Granot. Un altre anur -amfibi sense cua- molt més septentrional, és el Tòtil Alytes obstetricans, que omple les nits d'estiu amb musicals concerts dels seus cants. També ens serà fàcil de poder veure de prop un Gripau, tant pot ser un Gripau comú Bufo spinosus, com un Gripau corredor Epidalea calamita, aquest darrer més petit i amb els ulls més clars, es una espècie més adaptada a zones seques. Les altres espècies, ja ens seran més difícils d'observar, sobretot si no en coneixem la veu; són el Gripauet Pelodytes punctatus i la Reineta Hyla meridionalis. Dels urodels o tritons, destaca especialment la presència, a part del Tritó, d’un animaló molt curiós i endèmic d’aquestes terres, es tracta de l’ofegabous Pleurodeles waltl el tritó més gran d’Europa, que el podrem trobar a les basses i abeuradors, de costums crepusculars, que no serà gens fàcil de veure. Però pagarà la pena fer l’esforç d’intentar de trobar-lo. Pot ser més fàcil a la primavera de localitzar ne les larves, les culleretes, un cop aprenguem a identificar-les, és clar. En l'època de reproducció trobarem també a l'aigua, preferint basses fondes amb vegetació aquàtica on es poden amagar, els tritons, el més corrent amb diferència és el Tritó comú, Triturus helveticus que, d’altra banda, és l’únic que hem observat nosaltres, però a la bibliografia també hi hem trobat referències de la presència del Tritó palmat, Triturus marmoratus. Alguns rèptils, també es troben estretament lligats a l'aigua. Es tracta de dues serps molt similars, que ens resultarà fàcil de veure, donada la seva abundància. Són la Serp d'aigua Natrix maura i la Serp de collaret Natrix natrix. La primera és molt més corrent i sovint més petita, la segona de jove, te un collaret de color groc clar, visible de lluny. Hem d'esmentar aquí un invertebrat que adquireix una importància excepcional, per a un animal del seu grup taxonòmic, i ho fa per dues raons; pel seu valor ecològic -encara que es tracta d’un animal quasi absolutament desconegut-, i pel fet d'estar estrictament protegit degut a la seva accelerada rarefacció, que el fa estar a la vora de l'extinció a La Catalunya. Ens estem referint, és clar. A la Nàiade. Margaritifera auricularia. Sembla que la causa més important de la davallada de la seva població, ha estat l'introducció del musclo zebrat, però també la contaminació del riu i la quasi desaparició del seu peix vector a l’hora de reproduir-se, la bavosa de riu, Salaria fluviatilis, deixant les poblacions molt migrades. Avui, no és gens abundant i el podem trobar a alguns ectors on ha passat desapercebut i protegit. Hem de destacar d'altres espècies d'invertebrats, com ara l’Escarbat Pseudolucanus barbaross, Banyarriquer del roure, Lucanus cervius,Oedipoda fuscocincta, Chorthippus vagans, Omocestus raymondi, tot això entre coleòpters i ortòpters. Entre els odonats destaca la Damisel·la enguantada, Calopteryx xanthostoma, el Polaines ruborós, Platycnemis acutipennis o el Tallanassos petit, Onychogomphus forcipatus. Finalment, és clar, una papallona (Lepidoptera), una espècie paleàrtica estrictament protegida per la directiva "Hàbitat", de la CE, és la Zerynthia rumina, que no ens serà difícil de poder contemplar, si anem a la primavera pels boscos de la comarca. I també Graèllsia, Graellsia isabelae. Quant als mamífers, el que més possibilitats tenim d'observar si en cerquem un curs d'aigua, és el Rata d'aigua Arvicola sapidus, qui sols té de rata el nom "oficial" Viu als rius, torrents i basses, tot elaborant un complex sistema de galeries que faciliten l'oxigenació i humidificació del sòl. Dels seu aspecte en destaca la mida gran i el morro aixafat. Neda molt bé i és més aviat lenta a terra. Darrerament, però, és en greu perill de desaparició per la presècnia del Visó americà, Neovison vison, espècie exòtica invasora que en pocs anys ha augmentat molt en les seves poblacions i s’ha esdevingut un gran predador de molta mena de preses, però especialment de rata d’aigua. A més del Bufó, hom pot tenir la sort d'observar dos carnívors de la màxima importància, es tracta del Turó Mustela putorius, un actiu predador de menys de 50 cm, els mascles del qual poden pesar 1,5 kg. Com la majoria dels mamífers, haurem d'esbrinar la seva presència mitjançant rastres, ja que no son gens fàcils de sorprendre. I menys darrerament, ja que a molts catàlegs el donen per extingit. El segon, més que una sort, fóra una autèntica loteria, es tracta de la Llúdriga Lutra lutra, també coneguda com a Llúdria -en alguns llocs s'aplica el nom de Llúdria a la Salamandra-. La Llúdriga és un animal força gran, ja que pot fer fins a 15 Kg. Curiosament, molt més conegut que el Turó, sens dubte degut a ser més freqüent antigament. Actualment, després d’un període en que pràcticament havia desaparegut de la zona, on n'hi havia fins fa poc una població residual de la màxima importància, ara torna a ser força present. Recordem, que fins i tot en dècades passades, s'havia arribat a contractar especialistes per a trampejar-la, per acabar amb un pescador tant competitiu com la Llúdriga. Comprovem fàcilment la importància d'aquest animal per la forma com ha influït en diversos topònims de la comarca. Certament un pescador tan gran i espectacular com aquest ha esdevingut un animal emblemàtic per mèrits propis. Si no aconseguim veure-la en directe, atenent a que és un mamífer i, com a tal, difícil d’observar, podrem recórrer a les càmeres de fototrampeig de la Reserva Natural de Sebes, que han aconseguir gravar escenes molt interessants. Anem als ocells. Moltes i molt interessants espècies tindrem l'oportunitat d'observar en un bosc de ribera. Des del punt de vista ornític, la visita d'aquest indrets és, doncs, obligada. Els rapinyaires més característics són el Falcó mostatxut Falco subbuteo, un àgil predador estival amb forma de Falzilla i un vol increïblement ràpid amb el que captura tota mena d'ocells de petita mida, insectes i fins i tot Ratpenats a l'aire. Entre l'abril i setembre, haurem de tenir els ulls ben oberts, si volem tenir l’oportunitat de resseguir les evolucions d'un dels nostres millors voladors. Amida uns 85 cm d'envergadura, sols una mica més que l'Esparver. Més rara de veure, és l'Àliga pescadora Pandion haliaetus, que només es presenta en migració. A la primavera i a la tardor, pot sorprendre'ns, posada o en vol, la presència d'un gran rapinyaire, que potser confondrem amb l'àliga perdiuera, si ens hi fixem, notarem que és lleugerament més petita, però, sobretot, que té les ales més primes i una silueta ben diferent, amb més angles. A més, per sota, és molt més clara que aquella. Fins i tot, potser que ens recordi una mica un Gavià. Molt freqüent també és el Milà negre, Milvus migrans, molt característic amb la seva cua forcada. Vé a la primavera i nidifica als boscos de ribera vora el riu, en tenim una població que gaudeix de bona salut i és probablement el rapinyaire més fàcil de veure als conreus i pobles vora el riu. I finalment, el rapinyaire més típic dels ambients humits, l’Arpella comuna, Circus aeruginosus, en tenim diverses parelles i on serà més fàcil de veure sens dubte és a la Reserva Natural de Sebes, a Flix, ja que cria als canyissars i caça tot el que pot a les zones d’aiguamoll i a les vores del riu. Així doncs, cal esmentar algun moixó que de ben segur que hom observi, si estem en un ambient de ribera. N'hi ha diversos, però, potser el més evident és el Rossinyol bord Cettia cetti. Curiosament, és ben possible que no arribem mai a veure'l, però segur que el sentirem cantar si passem prop del riu a la primavera. El seu monòton, però potent cant ens farà comprendre el nom que se li dóna. Referent al seu aspecte, direm que es tracta d'un petit insectívor (14 cm), de tons marronosos i discrets. Molts altres petits insectívors es poden veure en aquest ambient. El Pardal de bardissa Prunella modularis, per exemple, amb 14,5 cm. és de tons grisos per sota i semblant a un Pardal, bru fosc per d'amunt. Les Futes, petits moixons verdosos i groguencs, d'11 cm., són el Mosquiter comú Philloscopus collybita i el Mosquiter de passa Phylloscopus trochilus i el Mosquiter xiulaire Phylloscopus sibilatrix. Molt difícils de distingir si no en coneixem bé la veu o els tenim a la mà. Ens ajudarà saber que és molt més corrent el primer i que el xiulaire el més escàs. També que els xiulaire i de passa només els veurem en migració, mentre que el comú és molt corrent durant tot l’hivern, i cria a la comarca. El Mastegatatxes Ficedula hipoleuca, tot i no ser molt abundant, és probable que el puguem veure a la primavera o a l'estiu, ens cridarà l'atenció el disseny cridaner blanc sobre el fons negre de les seves ales. Un altre moixonet molt bell, que és estretament lligat als arbres de ribera, concretament als Populus sp. -xops- és el Teixidor Remiz pendulinus, petit (11cm) i nerviós, construeix un dels nius més elaborats i interessants que hom pot trobar a les nostres comarques. És una bossa de molsa, pèls i altres materials amb un tub penjant d'entrada que s'uneix a la part final d'una branqueta. Normalment en un àlber o un pollancre, sempre molt aprop de l’aigua. Un altre grup taxonòmic que de segur que observarem, és un d'estretament lligat a les comunitats de canyar, són les Boscarles, concretament hi podrem trobar la Boscarla de canyar Acrocephalus scirpaceus i el Balquer Acrocephalus arundinaceus, amb diferència els més corrents, que els sentirem cantar insistentment tota la primavera. Però més rarament, sobretot si no les coneixem bé, podrem també detectar la presència de la Boscarla d'aigua Acrocephalus paludicola i la Boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon, sobretot a la primavera en migració. Naturalment, no val a deixar-se el moixó més estretament lligat al curs dels rius i rierols, i que podrem veure de forma abundant durant tot l'any, ja que és sedentari. És la Cuereta torrentera Motacilla cinerea, és una Pastorella amb la cua encara més llarga que la cuereta blanca i de colors grocs i verds. La tenim tot l’any, però, és clar, la veurem molt més fàcilment en temps de nidificació, com hem dit, indefugiblement lligada als rius i rierols. Molt semblant a ella és la Cuereta groga Motacilla flava, encara que Aquesta només la trobarem a l’hivern i en èpoques de pas. Molt vinculats a l'aigua, hi són també la Polla d'aigua Gallinula chloropus, la Fotja comuna, Fulica atra i el Rascló Rallus aquaticus, la primera més gran (35 cm) i de colors foscos, i el segon (28 cm) més críptic i molt més difícil de veure. Viuen sempre dins o a la vora de l'aigua, millor si és estanyada. On ens serà més fàcil de veure aquests ocells ràl·lids és sens dubte a la Reserva Natural de Sebes, des dels seus aguaits fixos. Fins i tot més escadusserament s’hi ha pogut fotografiar els altres ràl·lids més petits i escassos, la Polla pintada, Porzana porzana i el Rasclet, Porzana pusilla. Hem pogut observar una àliga perdiuera menjant-se una polla d'aigua recent caçada. En els mateixos llocs, segur que ens sortiran al pas l'Ànec coll-verd Anas platyrhynchos i el Xarxet Anas crecca. El Coll-verd, és molt més gran (62 cm) i hi és tot l'any, essent l’ànec més corrent i el que cria en major nombre a la comarca. Mentre que el Sarset, només abundant a l’hivern, amida 38 cm. A la vora del riu també se'ns podrà aixecar un Becadell, tant podria ser el Becadell comú Gallinago gallinago, el més corrent, com un Becadell sord Lymnocryptes minimus, més petit i amagadís. No obstant això, si hem vist un limícol que surt volant del riu, és encara més fàcil que es tracti de la Xivitona Actitis hypoleucos, amb 21 cm, és el més abundant amb diferència en temporada de pas. Pel que fa a Sits, s'hi localitzen l'Hortolà Emberiza hotulana i el Repicatalons Emberiza schoeniclus. Si bé el primer és realment rar i el darrer sols és present a l'hivern de forma abundant. És possible que veiem sortir de dins l'aigua o ens adonem que es posat tranquil·lament a la seva vora un gran ocell (quasi 1 metre de llargària i 1,50-1,70 d'envergadura), de coll llarg, bec punxegut i aspecte elegant, tant pot ser un Bernat pescaire Ardea cinerea, un Agró blanc, Casmerodius albus, com un Agró roig Ardea purpurea, encara que és molt més fàcil que sigui el primer. Són ben diferents en la coloració, de tons grisos en el Bernat, vermells bruns en l'Agró roig i d’un blanc netíssim l’Agró blanc, a part de ser l'Agró roig sensiblement més esvelt. Amb molta molta sort, i paciència, podrem gaudir a l’hivern de la presència de l’espectacular Bitó, Botaurus stellaris, el més cercat pels fotògrafs de natura. I més fàcilment el Martinet menut, Ixobrichus minutus, amb diferècnia el més menut de la família ardeids. Cada dia és més corrent de veure Gavines, que remunten el curso del riu des de la mar, en aquest cas, molt probablement siguin la Gavina comuna Chroicocephalus ridibundus, o el Gavià argentat Larus michaellis. A les zones d'aigua hi són molt abundants les Orenetes, sobretot en temps de migració, que és quan es produeixen les concentracions més espectaculars. Però les que tractarem aquí, per estar-hi lligades també a l'hora de criar, són l'Oreneta de ribera Riparia riparia, i l'Oreneta cua-rogenca Hirundo daurica. Sens dubte les més escasses d'entre les nostres orenetes nidificadores. Quan a la de ribera, és molt semblant al Roquerol, encara que és una mica més petita (12cm), i se'n diferencia clarament per la coloració ventral clara, amb una franja fosca a la gola. L'Oreneta cua-rogenca, per la seva banda, és d'una gran bellesa i se la sol confondre amb l'Oreneta vulgar amb qui es diferencia, ultra la seva menor mida (17 cm), per tenir la gola clara i un bonic color rovell -daurica: daurat-, al clatell i al carpó. A la primavera, un diminut moixonet (10 cm), ens deixarà bocabadats per diversos aspectes de la seva biologia i el seu cant, molt potent i agraciat per la seva mida. La seva reproducció, ja que es tracta d'un animal polígam, on un mateix mascle tindrà descendència en dos o tres nius amb sengles femelles. I la seva hiperactivitat que, essent un ocell sedentari, hi és del tot necessària, si considerem que, fora de l'estiu, és bastant difícil d'aconseguir preses de la seva dieta insectívora. És evidentment, el Cargolet Troglodytes troglodytes. Aquest moixonet, quant a la seva forma, sembla una miniatura d'una de les espècies més emblemàtiques i destacables de la fauna de La comarca, és la Merla d'aigua Cinclus cinclus, ocell molt escàs a nivell de comarques meridionals, ens serà difícil de veure, però potser podrem tenir ocasió de creuar-nos-en una quan faci el seu rapidíssim vol directe riu amunt o avall ben a prop de les aigües. Nia generalment a tocar de l'aigua, de forma que sols es pot accedir al seu niu a través d'ella. I dins d'ella és on s'alimenta, caminant tranquil·lament pel seus fons a la recerca d’efímeres, frigànies, libèl.lules, cargols, larves de peixos, etc. Un altre interessant i espectacular insectívor, que no rebutja fruits i llavors, és l'Oriol Oriolus oriolus, que fa un petit niu per a la seva mida (24 cm) en una branqueta d'un àlber o d'un pollancre, en forma de tassa i afegint als materials normals, plàstics de colors blancs i algun cordill. Els mascles un cop s'han vist, no s'obliden mai , perquè el seus plomatge de color groc lluent, contrasta amb el negre de les ales i el vermell del bec. Impossible de confondre amb cap d'altre ocell, essent una de les notes de color mes llampants de la nostra fauna. Però parlant d'ocells vistosos val a dir que el Blauet Alcedo atthis, potser és un dels animals més bells de tots els que es veuen amb relativa facilitat. Pescador eficaç, es llença en picat des d'un posador damunt de l'aigua, per a entrar-hi sobtadament i agafar un peixet petit. També ho pot fer a partir d'un vol cernit si no troba un posador adient. Nia en cingles argilosos, en un niu semblant al de la seva parenta, la Bellerola, és a dir, un forat molt profund que elabora ell mateix. Espècie emblemàtica, té a les serralades mediterrànies el refugi més important a nivell Català, la qual cosa fa esdevenir els nostres rius, encara no contaminats, una de les principals reserves naturals per a aquest ocell. Intentant de veure la Merla d'aigua, és possible que ens surti al pas una Merla de pit blanc Turdus torquatus, encara que s'hi assembla una mica de coloració, no té res a veure amb ella i és molt més semblant a un Tord, com ja ens ho indica el fet de ser del seu mateix gènere. Sols hi és a l'hivern o en migració. Finalment un parell de fringíl·lids molt interessants, espècies totes dues típicament septentrionals que tenen aquí un dels indrets més al Sud on es poden veure amb relativa freqüència, sobretot a l'hivern o en migració; són el Durbec Coccothraustes coccothraustes, i el Pinsà borroner Pyrrhula pyrrhula, ambdós molt bellament acolorits. Només els veurem a l’hivern, desgraciadament no hi crien a la comarca. El primer, el Durbec, té molta preferència pels lledoners, on s’alimenta dels seus fruits, així és que ja sabem on ens el podrem trobar amb més facilitat.