Garrigues, brolles i prats.

Finalment, anem a un hàbitat cada cop més freqüent degut a diversos factors, com veurem, són els matollars, comunitats vegetals on els arbusts són les espècies dominants. El fet que cada cop ocupin extensions més amplies és sens dubte degut a l'acció degradadora de l'home, exercida de forma continuada i amb la més gran varietat de mitjans. Això passa perquè els matollars no són més que estadis de successió dels boscos en fase de recuperació, quan aquests han estat eliminats o molt degradats. Les afectacions poden ser en forma d'incendi forestal, tallades arreu, artigues, plagues, rompudes per a conreus... La comunitat més estesa i típica és la que hem utilitzat per a donar nom al capítol, és la Garriga, dominada pel Coscoll Quercus coccifera, que es troba sobre els sols calcaris. Mentre que sobre els sols silicis la més corrent és la Brolla mediterrània d'Estepes i Brucs, amb Estepa blanca Cistus albidus, Estepa borrera Cistus salvifolius i Bruc Erica arborea. Però n'hi ha moltes més, amb més o menys freqüència i interès, concretament n'hi ha una que té a La comarca el seu límit oriental, és la Brolla de Tamborino, on l'espècie dominant és l'Estepa de muntanya Cistus laurifolius, el Tamborino Lavanda stoechas pedunculata -Caps d'ase-. Malgrat que des del punt de vista vegetal no tinguin res a veure, inclourem aquí els Prats, comunitats on dominen les herbes, acompanyades o no de mates o arbusts. Això és ben justificat ja que aquest llibre té una orientació clarament faunística, i podem dir que des del punt de vista de l'ocupament faunístic, ens seria molt difícil d'establir fronteres entre Matollars, Brolles i Prats. Encara que hi alguna espècie estrictament lligada a algun d'aquests ambients, com veurem. D'entre els prats, els més corrents als sòls calcaris és el Llistoner, dominat pel Llistó Brachypodium retusum i el Fenassar, amb Fenàs Brachypodium phoenicoides, com a planta dominant. Quant a la fauna, començarem per una presència interassantíssima des del punt de vista biogeogràfic, que no ha pogut ser detectada en els darrers anys, encara que sembla que d'antic era present. Ens estem referint al Taup Talpa europaea. En aquest cas, ens trobem amb un mamífer estrictament lligat als prats, concretament a prats de més de 900 m d'alçada. Com es pot comprendre, el seu àmbit de distribució és, doncs, molt reduït. Val a dir que el nom popular de Taup s'aplica molt sovint a la Mussaranya, molt més corrent en d'altres ambients. A més de Mussaranyes en tenim de tres espècies. En aquestes zones s'amaga l'actual rei de la fauna de la Comarca, l'animal més gran, amb un contundent pes de fins a 200 Kg, en el cas d'alguns mascles. En desaparèixer el Llop i el Linx, s'ha quedat sense enemics naturals, i mercès a la seva longevitat -fins a 25 anys- i a la seva adaptabilitat i capacitat reproductora, ha esdevingut un animal cada dia més abundant, ajudat pel creixent abandó de zones antigament agrícoles. És ben evident que estem parlant del Senglar Sus scrofa, un espectacular súid desitjat per molts caçadors de les nostres comarques, i odiat per algun pagesos, els pocs que queden. Les dimensions del Senglar fan semblar ridícul el Ratolí mediterrani Mus spretus, però no s'hi val a badar, no hi ha enemic petit, com diuen. El petit Ratolí, també és odiat pels pagesos, ja que, malgrat la seva mida, és tan efectiu com el mateix senglar, si bé no tan maldestre. La dita usada anteriorment té especial validesa en aquest cas. Parlem d'un fantàstic predador de sols 150 g i 20 cm que, no obstant això, pot matar ràpidament un conill. La Mustela Mustela nivalis és un dels animals l'observació del qual ens resultarà difícil d'oblidar. Tot en ella és frenètic, la seva curta vida, fins a 8 anys, i la seva petita mida, s'han de compensar amb una activitat continuada i eficaç. Veure’l caçar és veritablement espectacular. Si volem gaudir d'aquest espectacle, cerquem-la en marges i parets amb molts forats, vora camins i zones habitades. El mamífer que més possibilitats tenim de veure és, sens dubte, el Conill de bosc Oryctolagus cuniculus, encara que avui dia és bastant més escàs, degut a diverses plagues i a una excessiva pressió cinegètica per part de l'home. El conill, que no cal descriure, havia estat espècie-presa fonamental per a la majoria de predadors de mida mitjana o gran de la zona, inclòs el propi home. Però actualment és molt més escàs, a La comarca. Una ofidi típic d'aquests ambients, és la Serp blanca Elaphe escalaris, gens difícil de veure i encara menys d'identificar, ja que els adults tenen al seu llom dues ratlles paral·leles ben marcades. Els joves però son ratllats també transversalment, formant la típica escala que li dona el seu nom científic. D'altra banda és una serp molt agressiva que intentarà mossegar si volem agafar-la o molestar-la. Les preses més habituals d'aquesta serp són petits mamífers, ocells i altres rèptils com la molt abundant en aquests ambients Sargantana Psammodromus hispanicus. Com a curiositat, hem pogut comprovar com una serp blanca recent morta per un vehicle a la carretera, prop de Mont-ral, contenia en el seu interior una cadernera adulta, desconeixem la tècnica de caça, que permet que aquest ofidi pugui atrapar fins i tot ocells adults. Entre els ocells, com en d'altres ocasions, començarem pels rapinyaires. És difícil de catalogar alguna espècie en aquest ambient, però si ho hem de fer, ho farem amb els Milans. A la zona podrem observar en migració -a la tardor i a la primavera-, tant el Milà reial Milvus milvus, com el Milà negre Milvus migrans. Ambdós els identificarem fàcilment per la cua forcada o, com a molt, acabada recta. Si els volem distingir entre ells, ja serà una mica més difícil, ens ajudarà la coloració, però també val a dir que el Reial és bastant més gran -1,75 m d'envergadura contra 1,45 m- i te la cua més forcada. Un altre ajut, el Milà negre és força més corrent, tenim un 80 % de possibilitats contra un 20% del Reial. D'altra banda el Milà negre, és força més gregari, fent el viatge de migració en grups de 5 a 50 exemplars aproximadament. Mentre que el Milà reial el veurem migrar sovint sol o bé en parella Hi ha dues espècies de "limícols" que s'hi poden localitzar perfectament, sobretot a l'hivern, són el crepuscular, Torlit Burhinus oedicnemus i la gregària, Fredeluga Vanellus vanellus. El primer és gran, 45 cm, però ens serà difícil de veure, no tant de sentir el seu cant, una onomatopeia del qual és el seu nom. El segon, d'aspecte elegant i "educat", és més petit -30 cm- però molt més fàcil de veure, sobretot en vol, ja que el contrastat color dels seu plomatge és conspicu de ben lluny. Busqueu als prats i herbassars. L'Enganyapastors Caprimulgus europaeus, és molt similar al Siboc, però viu en llocs més alts i frescals, és un ocell eurosiberià. Podrem identificar diversos alàudids entre els moixons d'ací: el Terrerola vulgar Calandrella brachydactyla, la Cogullada vulgar Galerida cristata i la Cotoliu Lullula arborea. Tots ells similars fixem-nos en trets distintius del seu plomatge, les taques blanques i negres del vèrtex flexor de l'ala a la Totoliva, la cresta erèctil de la Cogullada i la mida més petita (14 cm), color pàl.lid i cella blanca ampla del Xurriu en són els més destacables. L'Oreneta vulgar Hirundo rustica, és el moixó migrador més estimat i un dels més coneguts, tothom sap que arriben a l'abril i tornen a marxar al setembre, com també sabem que ocupen els mateixos nius, sota el rafal o la teulada de la golfa. Manllevarem unes paraules de J.M. de Segarra per a conèixer millor aquest moixó; "És tan bona per al pagès, i fa tan de profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat". Hi ha d'altres insectívors a la zona que no són tan coneguts i estimats, malgrat que la seva acció és igual de beneficiosa. Són la Titella Anthus pratensis i els Còlits, el Còlit gris Oenanthe oenanthe i el Còlit ros Oenanthe hispànica. El primer s’assembla a una Pastorella, però amb una cua no tan llarga i un plomatge ben diferent, és molt més corrent a l'hivern. Els Còbits, molt agraïts de cercar pel seu gràcil aspecte, es posen molt drets i tenen ambdós les ales i la cua fosca sobre un plomatge més clar. Són estivals. Si hi ha pals, arbustos o pedres d'alçada mitjana enmig d'herbassars o conreus de cereals, de segur que hi podrem veure, tard o aviat un Bitxac comú Saxicola torquata, moixó petitet -12 cm- però molt bonic, amb les parts superiors molt fosques i el ventre lluent, també es posa ben dret i no és massa tímid, en destaca el "mig collar" clar en els mascles. En els herbassars, hi podrem observar un diminut moixonet (10 cm) que vola de forma ondulant, emetent una nota monòtona i repetitiva cada camí que arriba al cim de l'ona. És el Trist Cisticola juncidis, un insectívor sedentari que pateix especialment els efectes dels hiverns durs. El petit insectívor verd de la zona, és a dir, la Futa, és en aquest cas la Bosqueta vulgar Hippolais polyglotta, de 13 cm. Estival, és una espècie típica del SE. d'Europa, molt més corrent com a migradora que com a niadora. Entre els tallarols, si tenim especial dedicació, podrem distingir-ne tres espècies; el Tallarol de garriga Sylvia cantillans, el Tallarol trencamates Sylvia conspicillata i la Tallareta cuallarga Sylvia undata. Pistes per a la identificació: molt fàcil, la Cuallarga, a banda de la dimensió de la cua, és l’única sedentària i la seva coloració és més uniformement fosca, fixem-nos en l'ull. En les altres dues, fixem-nos en la gola i també en l'ull, millor encara si en podem aprendre el cant. De fet, la més corrent és la cuallarga i la més escassa, amb diferència, és la S. conspicillata, el tallarol trencamates, espècie típicament mediterrània. Aquí hi viuen també dos fringil.lids, el Passarell Carduelis cannabina i el Lluer (Carduelis spinus). El primer, de tons bruns i pit roig (els mascles), una mica més gran (14 cm) i present tot l'any, mentre que el Lluer de 12 cm hi és sols a l'hivern. Aquest últim, podríem confondre'l amb el Gafarró, però ens hem de fixar en la coloració més contrastada, sobretot capell i sotagola. Quant a sits, aquí hi ha ha el més corrent de tots, el Gratapalles Emberiza cirlus, no ens serà gens difícil de detectar, és un moixó ben conspicu, present tot l'any i que paga la pena de seguir una mica. Un petit predador que aprofita tota aquesta abundància de moixons, tot atraient-los amb imitacions del seu cant per a capturar-los és, el Capsigrany Lanius senator, amb la seva silueta característica de, cap gros i tres colors destacats, el blanc, negre i roig. Amida 19 cm, una mica més que el Capsigrany, Escorxador Lanius collurio. Finalment, un moixó molt bellament acolorit i força espectacular, si bé, és molt car de veure, ben al contrari de la Bellerola, el seu conegut parent a qui recorda una mica per coloració. És el Gaig blau Coracias garrulus, que té la mida d'un colom (32 cm) i és com hem dit una nota de color i so que nidifica també en talussos argilosos.