Cingleres i roquissars.

Aquests ambients, molt freqüents i ben representats a la comarca, són una de les característiques ecològiques més interessants i que hi afegeixen gran valor a aquestes serres ja que permeten l'assentament i nidificació de moltes espècies escasses a la resta del País i, per suposat, protegides, com veurem. El relleu tabular típic de totes les serres del sistema mediterrani, les conegudes "moles", són altiplans rodejats de cingleres per tot arreu, essent un tret destacable i distintiu al paisatge de tot el migjorn català. Hi ha diverses comunitats vegetals que viuen en aquest tipus d'ambients, totes elles, en general, minses quant a densitat degut als peculiars requeriments que exigeixen de les espècies que s'hi volen arrelar. Potser la més destacable és la comunitat de Salenca de cingle, que presideix aquesta espècie, Salix tarraconensis, un endemisme de les nostres comarques i que té als Comarca el seu màxim exponent. Encara que potser la més coneguda és la comunitat de Te de roca, Jasonia glutinosa, on també hi trobarem Raïm de pobre, Sedum sediforme. Pel que fa als arbres, sens dubte que els més estretament lligats als cingles són la Sabina, Juniperus phoenicea i el Teix, Taxus baccata, aquest darrer estrictament protegit. Hi ha, en aquestes muntanyes, teixedes dignes d'esment i per descomptat, de ser visitades. A part dels Ratapatxecs o Ratspenats, que són animals c avernícoles, sols podem considerar un mamífer eminentment rupícola (lligat als ambients de roca). El Gat mesquer o Geneta Genetta genetta, carnívor que caça als boscos, als altiplans o a les garrigues, però que és lligat a cingles i roquissars per a refugiar-s'hi i criar. El gat mesquer fou introduït, i potser és l’únic cas d'una introducció que no ha resultat perjudicial per a cap espècie autòctona, ja ha trobat un lloc desocupat dins el sistema ecològic dels ambients mediterranis europeus. Amida uns 50 cm. de llarg i pesa una mica més de 2 kg., és ben fàcil comprovar que no es tracta d'un animal desconegut per la gent del país. Però tampoc és tan conegut com sembla que correspondria per la seva abundància. Sí, el Gat mesquer és, després de la guineu i el gorjablanc p fagina, el carnívor més freqüent a les nostres comarques, no obstant això, quan hom se’n troba una d’aixafada a la carretera, per exemple, es sorprèn com si s’hagués trobat un animal excepcional. Sens dubte, aquest fet és degut als seus hàbits crepusculars i nocturns i a la por que tots els animals de la nostra fauna tenen dels humans. Quant als Ratpenats, són uns mamífers ben coneguts però no pas de forma individual, de fet, fins i tot per als científics i naturalistes, és el grup més desconegut de la fauna vertebrada del nostre país. No obstant això, i malgrat que podeu trobar en el llistat un recull de les espècies que s'han citat fins ara a la zona, us en direm un parell d'espècies que es poden distingir quasi a simple vista. Si ens fixem que uns dels que veiem volar és més gran que la resta, molt probablement estem parant atenció a un Rapatxec de ferradura gros, Rhinolophus ferrumequinum, que fa fins a 7 cm. de llargada. O bé el Ratpenat dels graners, Eptesicus serotinus, potser encara més gran. En canvi, si és petit, allò més fàcil és que es tracti del més corrent de tots, la Pipistrel·la comuna, Pipistrellus pipistrellus, que s'adapta fàcilment a viure en zones urbanes. O fins i tot el seu parent proper, també molt corrent, la Pipistrel·la nana, Pipistrellus pigmaeus. També serà fàcil d’identificar, per la seva mida i per ser l’únic que ens mostra clarament la cua, el Ratpenat cuallarg, Tadarida teniotis. Hem de recordar, però, el desconeixement que hi ha sobre aquest grup, que fa en aquest cas especialment cert allò de què el llistat no és del tot exhaustiu i que, molt possiblement, es quedarà ben aviat obsolet. Per acabar hem d'advertir que, a més de ser tots ells espècies protegides, cal evitar qualsevol cas de contacte, ja que s'han donat casos d'encomanar la ràbia persones, sobretot en aquelles espècies més antropòfiles, tothom sap que la ràbia és una malaltia terrible i mortal, i, com que quasi mai ens serà necessari, paga la pena de ni tan sols tocar-los. En aquest hàbitat és on enquadrarem l’espècie estrella de la fauna dla comarca, pel que fa a mamífers, es tracta, sens dubte, del cabra salvatge, Capra pyrenaica. Es tracta d’un animal força espectacular en tots els aspectes i de mida considerable, atesa la mitjana de la resta d’animals de la nostra fauna. La presència de la cabra salvatge a la comarca va estar a punt de ser un simple record quan a algú se li va acudir que podria representar un negoci, ja que la seva espectacularitat com a presa de cacera el fa ser molt cercat per caçadors de tot el Món, el preu que es pot pagar per a caçar un bon trofeu pot depassar tranquil·lament de sis mil euros. De nou, ens trobem amb un exemple més de la discriminació que solem patir les comarques meridionals catalanes, si bé aquesta és deguda a una casualitat, l’animal més representatiu de la comarca, que no és present a cap racó dels Pirineus, du al seu nom científic l’adjectiu Pyrenaica, tot un símbol. Dos rèptils estan especialment adaptats a viure en aquest hàbitat tant dur, són la Sargantana, Psammodromus hispanicus, i la Colobra llisa meridional, Coronella girondica. Quant a la Sargantana, n'és una de petita, amb menys de 5 cm. entre cap i tronc i cua no massa llarga. És una espècie escassa i no gens fàcil d'observar. Pel que fa a la Serp, és també més aviat petita (fins a 80 cm. de llarg) i primeta, la coneixerem ben fàcilment per la seva agressivitat i pel disseny característic de "daus", negres sobre fons groc o carbassa. Tampoc és un animal fàcil de veure, ja que la seva activitat és preferentment crepuscular. Si fins ara hem pogut parlar de poques espècies pel que fa a l'ocupament d'aquest hàbitat, potser podrem pensar que no hem justificat encara allò que hem dit de la seva importància ecològica d'aquests ambients. Però és que, en aquest cas, en trobem amb el vertebrat emblemàtic de la comarca, sens dubte, el que dóna més relleu a la serralada i el que l’ha fet coneguda en tots els ambients naturalístics i cinegètics, estem parlant, és clar, de la Cabra salvatge, Capra pyrenaica, lo sauvatge per a la gent del país. No cal dir que ens hem d’estendre força en parlar d’aquest animal, i ho farem. De primer, cal dir la raó d’haver-lo inclòs en aquest hàbitat, per a qui la conegui bé, no li caldrà gaires explicacions, però aquestes seran l’excusa perfecta per a començar a introduir-nos en el coneixement de la seva biologia. És prou clar i evident que podem trobar salvatges pràcticament arreu, des de l’interior d’un bosc, sobretot al fort de l’estiu, fins a les zones de garriga, on el menjar és més abundant. Però és en les zones de cingles i roquissars on aquests animals tenen el seu veritable ambient, la seva habilitat per a enfilar-se a les roques posa vermell qualsevol escalador “de grau”, i la forma com baixen per les tarteres fa esfereir el primer cop que es veu, ja que sembla ben bé que s’estan estimbant. Doncs no, tot això ho fan amb una facilitat i una elegància extremes, com si fos el més fàcil del món, i és que físicament i psíquica hi estan totalment adaptades, els seus peus, amb dos unglots units de forma elàstica, que se separen i s’ajunten segons convingui, són molt més eficaços que els peus de gat de la darrera generació, i aprofiten qualsevol petita fissura i lleixeta a la roca per a aferrar-s’hi perfectament. Lo sauvatge és rarament solitari, els animals s’ajunten en grups, per sexes i edats, els solitaris són els mascles adults i fèrtils, que protagonitzen espectaculars baralles entrexocant les banyes amb un so sec que se sent des de força lluny. Aquestes lluites duren fins que un dels mascles queda literalment esgotat, li ha quedat clar que el seu oposant és ara més fort i poderós, la selecció natural és cruel però efectiva, i ell es retira perquè el dominant pugui fecundar el seu harem de femelles i assegurar així una bona herència genètica per a la població. La cabra salvatge la podrem veure ara especialment a la llera esquerra del riu, ja que les poblacions de la llera dreta, incloses les del Port, han sofert una davallada quasi total, de vora el 90%, degut a l’aparició d’una mallatia letal, la sarna sarcòptica. Per ara, aquesta m,alaltia no ha travessat el riu, per la qual cosa al sector nord és on encara se’n poden veure amb facilitat. Però en el món dels ocells també hi trobem espècies prou emblemàtiques i representatives de la zona, o, més ben dit, de les serralades mediterrànies, algunes d'elles tenen a la comarca un dels seus refugis més importants i amb un futur comparativament molt més esperançador, de la major categoria a nivell europeu. Aquí veurem volar als més grans i impressionants dels rapinyaires del continent, començant, és clar, pel voltor comú, Gyps fulvus un carronyaire impressionant i voraç. La seva vida és plena de curiositats i anècdotes, i el seu aspecte desgarbat i una mica lleig en posat, es transforma en imponent quan exercita la seva especialitat, per a la qual s’ha estat entrenant al llarg de segles i segles, el vol a vela. Els voltor són especialistes en caçar tèrmiques, molts us preguntareu, i què és una tèrmica? Doncs, molt senzill: El sol escalfa la terra de dia, sobretot els llargs dies de la primavera i l’estiu, amb aquest escalfament, les capes d’aire que hi són més a prop, també s’escalfen i, com que l’aire calent pesa menys que el fred, pugen. Aquest procés és continu i gradual al llarg del dia, al migdia, el poder del sol escalfa de tal manera l’aire que és prop de la terra que forma columnes d’aire ascendent capaces d’enlairar qualsevol cosa que tingui una bona superfície de sustentació. En aquest principi es basa el vol a vela o vol planat, hem d’aconseguir una superfície de sustentació prou gran perquè els corrents d’aire ascendent, les tèrmiques o els vessants, ens enlairin amunt i amunt, sense cap esforç per la nostra part. Això ho hem aconseguit de fer també els humans amb les ales delta i les ales de pendent. Però els humans som aprenents, els voltors són mestres, no tenen variòmetre –és un aparell imprescindible per a volar amb ala delta que ens indica quan pugem o quan baixem- però saben exactament on és la tèrmica, quan dura i la potència que té, el que no sabem és com s’ho fan, però el que és clar és que són uns experts, tothom que voli a vela sap que per a trobar una bona ascensional sols cal fixar-se on van els voltors i seguir-los, a més, són animals tranquils, no coneixen l’estrès, es limitaran a observar-nos encuriosits i a mantenir una prudent distància. A la comarca hi ha una bona població de Voltor comú, la seva presència ha estat constant però força variable pel que fa a nombre d’efectius, és ben clar que el seu manteniment, a diferència del que ha passat en altres serralades catalanes, ha estat possible gràcies a la població de cabra salvatge, ja que la cabana d’animals domèstics de talla gran –mules, ases, cabres domèstiques, ovelles, vacum-, els que es duien als canyets quan morien per tal que se’ls mengessin els voltor, ha disminuït enormement al llarg dels anys. A més, la legislació actual no permet, a priori, aquesta pràctica, la dels canyets, així és que una bona població de grans mamífers és imprescindible per a la pervivència d’una espècie tan clarament especialitzada com el voltor comú. Els voltors comuns viuen el colònies, fan els seus nius, o, més ben dit, ponen els seus ous en lleixes de roca de grans parets a poca distància entre diferents parelles. La observació de les voltoreres és una activitat apassionant, són veritables “pobles” dels rapinyaires, mentre s’espera que arribin els pares amb menjar per a peixar l’únic poll que té cada parella, es pot observar la parella de falcons pelegrins com defensen l’àrea del niu de la presència d’un incòmode corb. Ara passa una daurada, amb la tranquil·litat que dóna la força sense que ningú gosi molestar-la, després una perdiuera és foragitada sense contemplacions envoltada d’una gran cridòria i, mentrestant, la merla roquera canta des de la punta d’una roca i els pardals roquers xisclen sense parar des de primera hora del matí. Una activitat frenètica, sens dubte. Enmig de tot això, cada parella de voltors espera poder portar el suficient menjar per a treure endavant el seu enorme “pollet” que diferenciarem clarament dels seus pares perquè té el coll fosc, mentre que els adults el tenen blanc, bé, de vegades una mica tacat de vermell, és clar, ja que posar el cap a les entranyes d’un ungulat sol tenir aquestes gangues. Hi ha molts mites i llegendes sobre els voltors, un d’ells és que troben les seves preses per l’olfacte. Sembla bastant difícil pensar que un voltor pugui detectar la presència d’uns vaca morta a quilòmetres de distància per l’olor, però encara es fa més difícil de creure que tinguin gaire olfacte quan els observem menjar amb aquell gust cadàvers com més putrefactes millor; de vegades, si el cadàver és massa fresc, s’esperen unes hores per tal que estigui al punt perfecte. Sembla clar, en canvi, que trobem l’aliment per la conjunció de tres factors: Una magnífica vista, una estructura social força complexa que els permet prospectar el territori de forma comunal i l’aprofitament dels senyals visuals dels carronyaires més petits, que ells sols no poden obrir les gran preses, per la qual cosa els interessa ser detectats pels voltors que sí que són capaços d’estripar la pell d’una egua morta. Fixem-nos que les garses i els aufranys, per exemple, amb els seus dissenys blancs i negres, són animals visibles de força lluny, sobretot quan es mouen excitats perquè han trobat menjar. Els altres carronyaires no tenen tan bona representació, des de fa una mica més d’una dotzena d’anys, torna a criar l’aufrany, Neophron percnopterus que havia estat exterminat amb la utilització de verins contra les “feristeles”, sobretot pels verins acumulatius tipus estr¡cnina, que es posaven en petites quantitats de carn o en ous, la qual cosa feia que l’aufrany esdevingués un dels carnívors més fàcilment enganyats. I és que l’aufrany, a diferència dels grans voltors, està especialitzat en petits cadàvers i en ous, menja tots els animalons que podem trobar aixafats a la carretera, i empaita molts altres ocells per a descobrir on han fet el niu i poder-los robar els ous per a menjar. En el seu favor hem de dir que té un aspecte molt elegant, si el veiem volar de lluny, ens semblarà una cigonya amb potes i coll estranyament curts, però amb el mateix disseny blanc i negre a les ales i cos. És estival, i ens arriba a l’abril, torna a marxar al setembre. De moment, encara n’hi ha molt pocs, possiblement una sola parella, però no dubtem que el seu nombre creixerà si les condicions segueixen com ara o, fins i tot, milloren. El voltor negre Aegypius monachus i el trencalòs Gypaetus barbatus els podrem veure excepcionalment, del primer, hi va haver un exemplar jove que va restar a la zona del Port prop d’un any sencer, quasi segur que procedent de la població mallorquina, la més propera en línia recta, sovintejava les voltoreres de voltor comú, i un bon dia va deixar de veure’s, suposem que se’n va tornar a Mallorca. Ara, amb la presència de diverses parelles niant a la Catalunya continental, serà sens dubte més fàcil de veure’n algun exemplar. El segon, el trencalòs, tot fa creure que abans criava a la zona, i en va desaparèixer igual que l’aufrany, però l’evolució totalment positiva de la població pirinenca catalana, que ha passat en pocs anys de parelles –i trios- a més de , fa que les cites ocasionals d’exemplars possiblement dispersius siguin cada cop més freqüents, això fa créixer l’esperança que algun dia torni a nidificar una parella als Comarca. No cal dir que això n’augmentaria la vàlua pel que fa a grans rapinyaires, completant així la presència de totes les espècies importants de rapinyaires que es poden trobar al nostre país. Més recentment, hi ha hagut al País Valencià una reintroducció del que allí anomenen Crebalòs, per tant, la presència a la zona és ara molt més fàcil. La més gran de les àligues, l'Àliga daurada, Aquila chrysaetos, hi és també present, és clar, es tracta d’una espècie paleàrtica de gran envergadura, de fins a 2,25m d'envergadura i quasi 90cm de llargada. Les femelles poden arribar a pesar 6,5 kg i veure-les volar pot ser un dels espectacles més impressionants amb què ens pot obsequiar la nostra natura. Molt oportunista, s'alimenta a base de qualsevol animal, com més gran i més fàcil de caçar millor, també de carronya. Val a dir que exerceix una gran tasca de selecció natural per a totes les espècies-presa, facilitant la lluita contra plagues i malalties, com tots els rapinyaires. En el cas concret de la comarca, sembla clar que una de les preses principals han de ser les cabres salvatges, sobretot les cries, els cabridets. Nosaltres hem pogut presenciar un intent de captura d’una daurada sobre una cabra femella adulta. L’àliga va empaitar la cabra apartant-la de la resta de components del seu grup, després la va envestir per a fer-la caure daltabaix del cingle, però la cabra va tenir sort i va aterrar en un ressalt, una lleixa a mitja alçada, podent tornar a córrer i, per tant, es va salvar, de moment... Si aquesta és impressionant, no ho és gaire menys l'Àliga perdiuera, Aquila fasciata, una veritable joia de la comarca. Aquí molt més corrent però molt més escassa si ampliem l'àmbit amb tot el continent europeu. Certament, les comarques tarragonines mantenen una de les millors poblacions d'Àligues perdiueres de tot Europa, una població que, malgrat els innombrables problemes, i, potser, gràcies a la lluita que es porta des de fa anys contra ells, es manté encara en bon estat de conservació. La Perdiuera és un àliga més petita que la Daurada, amida entre 1,40cm d' envergadura, cas d'un mascle petit, i 1,80cm que pot fer una gran femella. Com la Daurada, és un ocell força longeu, viu fins a 30 anys és a dir, moltes de les parelles que nosaltres vàrem començar a controlar a finals dels anys 80 al Camp de Tarragona, encara són composades pels mateixos exemplars que vàrem veure aleshores. Això, és clar, en el cas de parelles que no han sofert accidents contra filats elèctrics o mort a mans de caçadors desaprensius. L'Àliga perdiuera, és tot un emblema a la comarca. Aquí manté una població força abundant i amb una de les millors productivitats del País i, per tant, d’Europa. Potser un dels principals problemes amb què es troba és, precisament, el bon estat de conservació de les serralades, ja que la presència abundant d’altres rapinyaires que competeixen per les millors ubicacions dels nius, com ara l’àliga daurada, el falcó pelegrí i el voltor, el fa buscar, molts cops, indrets molt menys adients, amb la conseqüent possibilitat de pèrdua de cries. Per això i per ser un dels rapinyaires amb més problemes per sobreviure, mereix un seguiment i una protecció especial. No podem deixar el tema de les Àligues sense estendre'ns una mica més, ja que són els ocells que, sens dubte, coneixem millor, degut a llargs anys de dedicació al seu estudi i, encara més, a intentar d'assegurar el seu futur. Començarem dient que totes dues espècies, la Daurada i la Perdiuera són ben diferents en els aspectes més fonamentals de la seva biologia i etologia, encara que s'assemblin molt pel que fa a la seva aparença. Les seves diferències, efectivament, reflecteixen el seu origen divers i la seva diferents distribució actual; una d'elles és un ocell típicament nordeuropeu mentre que l'altra és típicament mediterrània. Això repercuteix en totes les seves característiques i comportaments. L'Àliga daurada és més gran i poderosa i està molt més adaptada a les dificultats climàtiques, així, la veurem des de primera hora del matí i podrà caçar i volar sota qualsevol temps atmosfèric, fins i tot enmig de pluja o neu combinats amb fort vent. Per contra, la Perdiuera rarament la veurem volar abans d'una hora després de sortir el sol, ja que necessita les tèrmiques que l'ajudin a planar. A més, si pot evitar-ho, no vola amb mal temps, si molt convé, es pot arribar a aguantar dies sense caçar, ni, lògicament, menjar, com tots els grans rapinyaires. A l'hora d’instal·lar el niu també es fan notar les diferències. Així, mentre la Daurada escull els cingles més amagats, molt sovint exposats al nord. La Perdiuera tria les cares sud, cingles alts però a poca alçada sobre el nivell del mar, assolellats i amb bona vista sobre els territoris de caça. En el cas concret dla comarca, les daurades acostumen a ocupar el nucli central de la serra, les parts més altes, mentre que la perdiuera manté els seus territoris a les zones perifèriques, utilitzant com a territoris de cacera les planes conreades de les vores. En la pròpia nidificació també hi ha distincions, la Daurada és més primerenca, l'altra comença més tard. La Perdiuera sol fer dos polls, si no hi ha impediments, mentre que l'altra és molt rar que faci volar més d'un poll. No cal dir que també podrem contemplar el vol del vertebrat més ràpid de la terra, el Falcó pelegrí, Falco peregrinus, un magnífic caçador d'ales punxegudes i vol increïblement ràpid superant amb escreix els 250km/h li serveix per a matar quasi qualsevol mena d'ocells, la majoria dels quals mata per col·lisió al final d'un llarg vol picat. La presència d'aquest ocell, idolatrat en moltes civilitzacions antigues, es nota sovint en la toponímia de que hi ha molts indrets que porten el seu nom, com ara Cingle Falconer, Roca Falconera, etc. El recent auge de nous indrets per a la pràctica de l'escalada esportiva fa perillar la població d'àligues i falcons. Ja que els escaladors passen hores i hores en les zones de nidificació impedint si més no que aquest ocells utilitzin els nius que durant tants anys havien fet servir. Efectivament, podem pensar que s'ha publicat la llei que regula les activitats esportives en les zones de nidificació d'espècies protegides. Però aquesta llei és mancada de cap efectivitat; D’entrada, no disposa de reglament que en determini les sancions que es poden aplicar, a més, el coneixement sobre les zones dels nius i les zones d’escalada és repartit en diferents col·lectius de persones, i rarament s’escampa a l’administració. El personal que té sota la seva responsabilitat la vigilància del compliment d’aquesta llei, en el millor dels casos, coneix alguns territoris de cria i algunes zones d’escalada, però quasi mai no té els detalls necessaris per a assegurar la seva aplicació i impedir el destorb a la nidificació de totes les espècies sensibles de rapinyaires. Finalment, acabant amb aquest apartat de "rècords", tenim el rapinyaire nocturn més gran del Continent, el Duc, Bubo bubo, un impressionant mussol, de la mida d'una Àliga perdiuera. És un veritable superdepredador que s'aprofita de la seva adaptació a la nit per a matar altres carnívors als que no s'atreviria a atacar de dia. És curiós de constatar, per exemple, que l'àliga perdiuera entra en la dieta del duc, però el duc també és presa de la perdiuera alguns cops, cal suposar que els uns maten els altres a la nit o de dia, segons les seves capacitats. Cal dir, però, que aquestes són circumstàncies excepcionals. Més rarament, hom pot albirar el vol d'altres rapinyaires de mida molt gran que hi trobem de forma ocasional, com ara l'àliga imperial, Aquila heliaca. També podria ser que, de lluny, veiéssim venir un, o una parella, d'ocells molt grans que planen. De primer pensarem que són rapinyaires, però quan siguin a prop, veurem que es tracta del corb, Corvus corax. No ens hem de decebre, el seu vol és també molt espectacular, i estan considerats d'entre els millors voladors. Com les àligues, el Corb, cria als cingles i és molt oportunista, menjant qualsevol cosa que ompli la panxa inclosa la carronya. Pot ser el tret més interessant d'aquest gran ocell negre és la longevitat, ja que poden viure més de 60 anys. No són estranyes les baralles dels corbs amb les àligues perdiueres o daurades, donat que ocupen sovint els mateixos cingles i territoris. Però els cingles no sols serveixen de refugi a grans rapinyaires, també hi ha d'altres espècies més petites i no per això menys conegudes i importants. Potser un dels més destacats és el roquerol, Ptyonoprogne rupestris, una espècie d'oreneta de color bru, que és l'única que resta tot l'any amb nosaltres. A més d'aquest insectívor, hi podem trobar criant en esquerdes i forats el gran Ballester, Apus melba, que amida 54 cm d'envergadura i deu el seu nom a la forma de les seves ales, com una falç. Espècie sociable, es mou sempre volant en grups petits, de 6 a 10 exemplars, que criden i fan xiular l'aire quan volen. De fet, es tracta de la versió "de muntanya" del falciot negre, que és molt més petit. A més, el color també els distingeix, ja que el ballester és bru amb la panxa blanca, mentre que el falciot és tot negre. De la mida d'un tord, podem veure dos ocells interessants si fem una passejada per les cingleres o hi escalem, són la merla roquera, Monticola saxatalis i la Merla blava Monticola solitarius. La primera estival i ben colorida, la segona sedentària, d'un blau-negrós lluent. Totes dues, són pràcticament indestriables dels ambients rupícoles i en són residents permanents, no sols com a refugi de nidificació, com passa a la majoria dels altres ocells tractats. Molt típica i coneguda és la Cotxa fumada, Phoenicurus ochruros, un insectívor de la mida del Pit-roig que té el seu hàbitat més característic als codolars dels rius, on quasi no hi baixa mai aigua, encara que, actualment, també s'ha adaptat molt bé a les ruïnes dels pobles petits semi-abandonats. També hi tenim un pardal especialment adaptat a aquests ambients, és pardal roquer Petronia petronia, de la mateixa mida que el pardal comú (14 cm), el tret més diagnòstic és la taca groga a la gola, taca que no tenen els joves. Molt cridaner, és un actiu insectívor, encara que no rebutja, si s'escau, els aliments d'origen vegetal. Tt i que a la Ribera trobem pardals roquers també criant a talussos argilosos i fluvials de poca alçada. Hi ha també un altre insectívor molt rar, que tindrem la sort de poder veure si gaudim de bones dosis de paciència. És el Còlit negre, Oenanthe leucura, amb els seus 18 cm, és un moixó que sols es presenta a Europa a la Península Ibèrica, i dins del nostre país, hi és a la Catalunya meridional, exclusivament. Li agraden especialment les tarteres i el seus aspecte és inconfusible, és sedentari. No ens podíem deixar una joia d'aquests ambients, un ocell hivernal i de pas que segurament ens farà la impressió de ser una papallona, (al Montsant l'anomenen Palometa del fred-fred), referint-se al seus aspecte i a què es presenta en l’època més freda. És el pela-roques, Tichodroma muraria. Amb 16 cm i una coloració espectacular, el podrem veure a la part més esquerpa dels cingles i es riu de la nostra dificultat per a pujar-los i mantenir-nos-hi. Com ens diu el seu nom, és un insectívor, més ben dit, menja tota mena d'invertebrats. Un lloc fàcil d’observació, els dies freds de l’hivern, són les parets del castell de Miravet. Finalment, un parell de còrvids que tindrem ocasió de contemplar, l’un és la gralla de bec vermell, Pyrrhocorax pyrrhocorax, amb 40 cm i el color del seu bec, ultra la seva estrident conducta, no ens serà difícil de reconèixer si la tenim damunt. Fora del Pirineu i Prepirineu, la serralada Pre-litoral, és l'únic lloc on també la podrem trobar al nostre país. L’altra ens serà molt més difícil de veure, ja que hi és excepcional, és una seva parenta molt propera, la gralla de bec groc, Pyrrhocorax graculus, molt semblant a l’anterior, la diferenciarem pel bec, com el seu nom indica, i pel seu reclam delicat, com si es tractés d’un petit moixonet, mentre que la gralla de bec vermell és estrident i grollera, més típicament còrvid. De tota manera, ja diem que no cal capficar-s’hi massa, ja que aquesta darrera és típica de l’alt Pirineu i ha estat observada molt pocs cops ací.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Bibliografia.

Introducció.

Conreus i zones humanitzades.