Boscos perennifolis.

Ens trobarem aquí amb els dos ambients més freqüents i característics de la comarca, de fet, es tracta del boscos més abundants amb diferència, i sembla una mica il·lògic de no haver separat les pinedes dels alzinars, però cal no oblidar que estem davant d’un treball eminentment faunístic, i, si ens centrem en la fauna, veurem que, curiosament no es produeixen grans diferències entre aquests dos boscos tan clarament diversos botànicament i paisatgística, i hi podrem observar gairebé les mateixes espècies vertebrades a qualsevol pineda o alzinar. En canvi, la separació entre boscos caducifolis i peremnifolis des del punt de vista faunístic sí que és molt clara, ja que la pèrdua de fulla a l’hivern suposa una desprotecció i manca d’aliment que marca una diferència claríssima a l’hora de l’ocupament per a moltíssimes espècies, com veurem. Així, hi trobarem major abundància d'espècies hivernals i sedentàries que d'estivals. Això no obstant, cal destacar que, a més, tots els ambients forestals, juntament amb els cingles i roquissars són els de més gran importància des del punt de vista ornitològic, ja que acullen les espècies més interessants i escasses, moltes de les quals trien aquests ambients per ubicar els seus nius, mentre exploten tròficament gran varietat d'hàbitats. Potser les úniques excepcions són la Piula dels arbres, Anthus trivialis i el Bruel, Regulus ignicapillus, dos moixons que prefereixen clarament les Pinedes de pi roig, segurament més determinats per l'alçada que per l'espècie vegetal dominant, el fet que la Piula també es trobi a les rouredes ens ho confirma. Pel que fa als invertebrats sí que hi trobem una particularitat interessant que sols es presenta a les Pinedes de Pi roig sovint esmentades, es tracta de la papallona Pandorina pandora, és una espècie molt escassa a nivell nacional . Es tracta de la fritil.lària més gran i bella d' Europa, és a dir, és una papallona de color carbassa amb taques negres, la larva de la qual s'alimenta de violetes. La papallona Pandora, com els altres animals que esmentarem en aquest apartat, es poden observar a les Pinedes secundàries de Pi roig, normalment a partir dels 700 m. Pinedes de Pi blanc Pinus halepensis en trobarem a les zones baixes i solellades, principalment als sectors meridional i oriental, ja hem dit que es tracta d' un bosc molt corrent i, a voltes, molt degradat. També hi ha altres tipus de pinedes, com la de Pinassa Pinus nigra d' algunes repoblacions prou conegudes, les de Pinastre Pinus pinaster i algunes, també repoblades i molt reduïdes, de Pi pinyer Pinus pinea. Sens dubte, l'alzinar és un dels paisatges més representatius de la comarca, sobretot si observem els seus vessants nord, obagues. El fet que s'hi trobin abundants i ben conservades mostres d'aquests boscos a les nostres muntanyes, reforça encara més el caràcter de reserva excepcional del que anys enrera fou el paisatge dominant de la zona mediterrània que representen aquestes serres. Entrant amb més detall, podem dir que se'n troba de quatre tipus, que esmentarem encara que entre ells no presentin diferències massa rellevants quan al seu poblament faunístic, si més no vertebrat. El primer tipus és l'Alzinar mediterrani típic Quercetum ilicis galloprovinciae pistacietorum, que s'escampa per les zones més baixes, es tracta del més espectacular i impenetrable, en el qual l'únic arbre és l'Alzina. El segon és l'Alzinar muntanyenc Quercetum mediterraneo-montanum, que es troba als vessants septentrionals més amunt dels 700m. En aquest hi trobarem, a més de l'Alzina, algun Rojalet Pinus sylvestris i moltes altres espècies d'arbres, alguns caducifolis. El tercer tipus és el Carrascar Quercetum rotundifoliae, que ens assenyalen un clima més continental. A diferència dels altres tres, aquí l'Alzina és Quercus ilex rotundifolia -als altres és Q. i. ilex-. Finalment, hi trobem l'Alzinar amb arbocer, als llocs més humanitzats, es tracta d'un alzinar més esclarissat i on hi trobarem en abundància el Bruc i l'Arboç. Pel que fa als mamífers, aquests presenten uns requeriments una mica diferents, ja que necessiten d'una certa extensió i un grau de maduresa al més gran possible. És a dir, en els "boscos vells" és on hi podrem localitzar una població més rica i variada d’aquests vertebrats. Com veiem doncs, a nivell paisatgístic sí que hi ha grans diferències, de manera que proposarem dos itineraris enlloc d’un, en aquest apartat, un per a pinedes i un per a alzinars. Anem ja a la fauna. És obligat parlar aquí d'un invertebrat estrictament protegit, alhora que ben conegut pel seu peculiar aspecte, es tracta de l'Escanyapolls Lucanus cervus, un gran escarabat d'uns 10 cm que presenta un aparell bucal modificat que fa semblar les banyes d'un cérvol. El podem trobar als Alzinars, es tracta d'un coleòpter cada dia més escàs i fins i tot en perill d'extinció. La seva supervivència depèn de l'existència de boscos vells de planifolis. Entrem ja en els vertebrats, un rèptil típic de l'Alzinar és la Sargantana cuallarga Psammodromus algirus, ja que és una de les espècies de sargantanes que menys s'han adaptat a viure en ambients antròpics. La podem observar en dies molt menys típics de rèptils, és a dir, que suporta condicions meteorològiques més dures. La podrem reconèixer per la cua molt llarga i una combinació de color castany metàl·lic, amb dues línies clares al costat. Els joves tenen la cua carbassa i els mascles presenten taques blaves a l'esquena. És possible que aquesta sargantana ens passi desapercebuda, el que no és tan fàcil és que no ens adonem de la presència del gran Llargandaix comú Lacerta lepida, que aquí anomenem fardatxo o lluert, és el més espectacular dels nostres sauris i sens dubte el més conegut, encara que, de vegades, amb més caire de llegenda que no de coneixement real. Pot atènyer fins a 60 cm de llargada, amb gran robustesa i cap gros i ample. De la seva coloració de tons verds, grocs i grisos, allò que en destaca més són els ocel·les blavosos que presenta als costats. És un rèptil actiu en hores de sol, que viu amagat sota pedres o dins arbres buits, és relativament abundant i constitueix una espècie-presa molt interessant ara que escasseja el preuat conill de bosc. Si calgués esmentar el micromamífer que podrem observar amb més facilitat en un Alzinar de la comarca, aquest és sens dubte el Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus. Ja amb el seu nom ens diu que és una espècie típica de bosc, encara que, naturalment, no el podem encasellar únicament en l'Alzinar. Si no en veiem cap, cosa que podria ocórrer degut als seus hàbits nocturns, molt probablement podrem trobar abundants senyals de la seva existència, mitjançant rastres de menjar, caus etc. Aquest petit animaló, que viu fins a 4 o 5 anys, representa una importantíssima espècie presa que possibilita la subsistència de molts predadors del bosc, com el Gamarús i la Fagina o gorjablanc, Martes foina. Aquesta, la Fagina, és el mamífer predador del bosc per excel·lència, una presència costant però difícilment observable, ja que els seus costums són també crepusculars i nocturns. Mustèlid de fins a 50 cm de llarg d'un quilo i mig a dos i mig, viu fins a 12 anys i pot criar entre el segon i tercer any de vida, aleshores, parirà de dos a set petits que s'independitzaran als tres mesos. Com hem dit, serà difícil que la puguem observar, tret que tinguem la sort de creuar-nos-la en alguna excursió nocturna mercès als llums del cotxe, però el que sí és fàcil, és detectar-ne la presència mercès al seu costum de marcar amb excrements els límits del seu territori amb clara preferència pels camins i llocs ben descoberts. És a dir, veurem les seves defecacions en forma de ganxo damunt d'una pedra al mig d'algun camí. Finalment, esmentarem els ocells que cal esperar observar en aquest ambient. Si el visitem a la primavera o a l'estiu, de ben segur que ens creuarem amb alguna Tórtora Streptopelia turtur, qui molt possiblement era a la vora de la carretera o de la pista cercant menjar, o bé la podrem sentir cantar. Estem parlant d'una espècie de colom de colors bruns que és cada cop més escàs, degut a estar inclosa en la "mitja veda" que fa que se'n caci quan encara són en plena època de cria. Estival, arriba a l'abril i nidifica al bosc, en un niu tan prim i senzill que sovint es poden veure, des de sota, els dos ous que hi pon. Cria dos cops a l'any. Sols es pot confondre amb la Tórtora turca, qui s'està escampant des de la seva irrupció fa uns anys. De nit, ben segur que sentirem cantar al conegut Gamarús Strix aluco, també dit gall carboner, espècie de gran mussol de la mida d'un Aligot, que canta constantment de forma inconfusible tota la nit. És un potent predador que ens lliura de gran quantitat de rosegadors, que són la base de la seva dieta. Altra cop hem de parlar d'un ocell que molt possiblement no veurem, encara que segur que el sentirem, es tracta del Rossinyol Luscinia megarhynchos. És un insectívor estival ben conegut per la bellesa del seu cant, que emet dia i nit incansablement durant la primavera. Més corrent que no ens pensem, el Rossinyol, ens arriba a l'abril i se'n va al setembre. Si aconseguim de veure'l, quedarem una mica decebuts, ja que el seu aspecte físic no es correspon gens amb l'extraordinària bellesa i potència del seu cant, ja que és de color bru uniforme, amb la cua més vermellosa, sense trets distintius destacables. Un moixó que sí que podem veure amb tota seguretat és la Merla Turdus merula, de mida d'un tord , 24 cm. més o menys. Si veiem un mascle, el distingirem fàcilment pel color negre combinat amb el bec groc lluent, en canvi si és femella, la podrem confondre fàcilment amb una Griva o un Tord. Segurament, el veurem quan ens sortirà volant quasi dels nostres peus emetent un fort i escandalós reclam. A diferència d'altres tords, la Merla és protegida, malgrat que hi ha caçadors que encara no demostren saber-ho. La Merla hi és tot l'any. Però el fet més característic als Alzinars de La comarca i a les plantacions d'oliveres properes, és la hivernada abundant de moixons d'aquest gènere (turdus). Així, a l'hivern, si visitem l'Alzinar i parem força atenció, podrem observar el Tord ala-roig o tord sarset, Turdus iliacus, el Tord Turdus philomelos i la Griva Turdus viscivorus. Són tots ocells molt semblants, de mida similar i també de tons i coloracions poc diferenciables. La Griva, més gran (27 cm), hi és també a l'època de cria, de forma abundant, el Tord sarset, el més petit (21 cm), es diferència del Tord (23 cm) per la coloració vermella al dessota de l'ala, a més d'una cella clara molt marcada. El Tord, és l'hivernal més comú, també nidifica a la zona, encara que de forma més escassa que la Griva. Tots aquests moixons, els afecta una fortíssima pressió cinegètica, fins i tot amb mètodes no selectius, lògicament totalment prohibits a Europa. Paradoxalment les seves poblacions, no semblen patir una exagerada disminució. D'entre els petits insectívors de l'Alzinar, destaca el Tallarol gros Sylvia borin, moixó que sovint passa desapercebut, ja sigui pels seu aspecte, caracteritzat per la manca de trets distintius, com per la seva mida petita (14 cm) i costums amagadisses. Si no en coneixem el cant, possiblement mai sabrem que existeix. Això explica la manca de nom popular. Estival, podem dir que la comarca té una petita població nidificant d'aquesta espècie. Molt més estesa i corrent en migració. Molt més vistosa i bella i, conseqüentment, coneguda que l'anterior, és la Tallareta Sylvia communis. Insectívor característic de les Garrigues altes i de les vores de boscos frescals, es troba aquí de forma escassa. Com ja s'esmenta repetidament a la bibliografia, ha sofert una forta regressió. Com l'anterior és estival i nidificant a La comarca. També a l'Alzinar, hem de localitzar un dels moixons insectívors més típics dels boscos, les Mallerengues, també nomenats popularment primaveres, en aquest cas, la Mallerenga carbonera Parus major, sens dubte, la més corrent de totes i també la més gran, com ens diu el seu nom científic. Moixó molt agraït, ben segur que serà el primer d'aprofitar aquells ajuts que li ponguem donar; menjar a l'hivern, aigua a l'estiu i nius artificials a la pimavera. Sedentària, prolífica i adaptable, menja tota mena d'insectes i, si s'escau, llavors a terra o als arbres. El nom català, el deu sens dubte, a la banda negra que va de la gola al ventre, traspassant el pit groc. El seu cant és ric i variat, com el d'altres mallerengues. Finalment parlarem de dos ocells molt més desconeguts que la Primavera, però també insectívors: la Cotxa cua-roja Phoenicurus phoenicurus, estival, nia a les clarianes i vores del bosc. És bastant escassa, malgrat que, darrerament, hem notat que sembla beneficiar-se, dels desgraciadament freqüents incendis forestals. Si aconseguim de veure'l, tindrem davant un dels ocells insectívors més ben acolorits, amb 14 cm de llargada, el ventre vermell viu, una màscara negra, cua "rovellada", front blanc; parts superiors gris blavoses. La femella és molt discreta; la podem confondre amb la del Cua-roig, els seu parent més popular. Més desconegut encara és el Colltort Jynx torquilla, en altre temps més abundant, possiblement, cosa que explica l'existència d'un nom popular. Degut a la seva mida, 17 cm; a la seva coloració, aquest moixó de la família dels picots, passa molt desapercebut, malgrat ser relativament corrent com a nidificador. Com els altres picots, fa ell mateix els forats als arbres que utilitzen par a criar, la qual cosa el fa esdevenir un eficaç col·laborador per als altres insectívors del bosc (cotxa cua-roja, mallerenga, etc.). Principalment estival, s'alimenta quasi exclusivament de formigues, per a la captura de les quals està especialment adaptat. Centrant-nos ja en la fauna, podem parlar de l'Esquirol Sciurus vulgaris com un dels mamífers més coneguts de tots els que es troben lligats a les pinedes, a més, podem dir en aquest cas que hi és estretament lligat ja que, si bé no rebutja altres menes de boscos, és a les pinedes on els esquirols es troben amb major densitat, tot alimentant-se del seu fruit, les pinyes. Així és com més fàcilment detectarem la presència d'aquest animal, mercès a l'abundància de pinyes treballades de forma característica que podrem trobar al peu de qualsevol pi, sobretot si és gran. Un altre mamífer més difícilment assimilable de forma sòlida a un sol hàbitat, però que descriurem aquí perquè hi assoleix també densitats considerables, és el Toixó Meles meles, es tracta d'un mustèlid de costums nocturnes que ens costarà força de detectar degut a la seva discreció. De fet, si no en coneixem els costums sobre la forma d'establir els caus i les zones de defecació, ens costarà de saber que hi és. El Toixó és força corrent i els caçadors ho saben, ja que molt sovint mor atrapat en algun llaç. Si aconseguim de veure'l, cosa certament difícil, comprovarem ben aviat que es tracta d'un animal molt curt de vista i, en canvi, d'olfacte molt fi, la qual cosa ens pot proporcionar una bona observació si tenim el vent favorable. Sovint sel's veu travessant una carretera o camí de nit. Encara que no és precisament ubicat en aquest habitat, ja que realment el seu veritable hàbitat son els ambients de ribera, direm alguna cosa sobre la Mussaranyeta Suncus etruscus, una espècie de distribució clarament paleàrtica. Podem observar que és el més petit dels nostres mamífers, i un dels més petits del món, sols amida 4 cm. i pesa menys de 2 g, encara que la seva voracitat desproporcionada, la fa menjar fins i tot llagostes. Si anem cap als ocells, hem d'esmentar aquí al rapinyaire més gran que nidifica en pins als Comarca, es tracta de l'Àliga marcenca Circaëtus gallicus, que s'anomena així pel fet de ser un migrant que arriba a la zona durant al mes de març, per tal d'instal·lar-s'hi a criar. Difícilment ens confondrem, és un rapinyaire gran, (potser una mica més que l’àguila perdiuera), i característicament clar per sota, amb una mena de "caputxa" més fosca i el cap desproporcionadament gran quan la veiem posada. Aquesta àliga, s'alimenta exclusivament d'ofidis i sens dubte, l'escurçó, ha d'ésser una presa important en la seva dieta, donada l'abundància d'aquesta serp en algunes zones. Per aquesta raó i pel fet de ser migrant, és una de les poques espècies de rapinyaires diürns que no es troba en regressió. A més el desacostumat costum, entre els nostres grans rapinyaires, de niar en arbres i utilitzar nius més aviat petits, la fa molt més insensible als destorbs i a l’espoli. Mentre que la Marcenca és lligada a les pinedes sols com a refugi per a niar, l'Astor i l'Esparver (en alguns llocs anomenat astoret) Accipiter gentilis i Accipiter nisus hi son lligats per a totes les activitats i pràcticament durant tot l'any, i sols en surten per causes indefugibles, per exemple, a l'hora de migrar -en tenim d'hivernals i molts també de pas-. Els Astors i els Esparvers, mercès al seu marcat dimorfisme sexual, atenyen quatre classes diferents de mides, des del petit mascle d'Esparver, de la mida d'una Tórtora, fins a la gran femella d'Astor, més gran que un Aligot. Això, els permet predar sobre qualsevol presa útil que visqui al bosc. A més, tots dos presenten una morfologia plenament adaptada al vol àgil i potent que exigeix un ambient tancat com ho és el boscà. amb les ales curtes i amples, arrodonides, i cua llarga. Son capaços de les acceleracions i els girs més ràpids, necessaris per a caçar en vol un Gaig, per exemple, o a terra una Llebre. El seu aspecte és molt semblant i si hem de destacar un tret diferencial important, podem dir que els Astors nien any rera any en el mateix grup de nius, en tenen dos o tres, mentre que l'Esparver, generalment, en fa un de nou cada any. Qualsevol bosc és bo per als requeriments d'aquests dos potents rapinyaires, però prefereixen boscos vells, poblats de grans arbres, sobretot per a instal·lar els nius. Probablement, l'ocell que primer veurem en una pineda és el Tudó Columba palumbus, qui ens cridarà l'atenció amb la seva estrepitosa despegada, es tracta d'un gran colom, present tot l'any però amb una important migració. La seva importància és molt gran, sobretot com a espècie-presa per a molts predadors. Té més biomassa que una perdiu, per exemple. El distingirem fàcilment per la seva mida i per les diagnostiques bandes blanques de les ales, molt visibles en vol. La Sisella, Xixella Columba oenas, és molt més petita, la coneixerem també pel seu color gris uniforme, sense el carpó blanc del Colom roquer. Potser a dia d’avui el més escàs dels nostres coloms. Entre els rapinyaires nocturns, el representant característic de les pinedes és el Xot Otus scops, un petit mussol amb "orelles" que ens arriba a la primavera i marxa a la tardor. Molt probablement no el veurem mai, ja que, a diferència del Mussol comú, és estrictament nocturn, però de ben segur que el sentirem cantar. El seu cant és monòton i agut, i si no el coneixem bé, el podem confondre amb el de Tòtil Alytes obstetricans, que és un petit gripauet del qual en parlarem als ambients de ribera. Podem dir sense cap mena de dubte que el moixó més popular de les pinedes, i potser d'arreu, com ho prova el gran nombre de noms populars que rep, és el Pit-roig Erithacus rubecula. Aquest petit ocell, amb el seu pit vermell característic, serà observat fàcilment en temps de migració i a l'hivern, quan vénen els migrants i hivernals del nord d'Europa. Ens costarà molt més de veure'l a l'estiu, i possiblement no el veurem si no en coneixem el cant, que sí que se sent amb facilitat. De fet els individus sedentaris són molt més amagadissos, podríem dir que saben dels hàbits molt menys respectuosos dels humans mediterranis envers els ocells que el tracte que reben al nord d'Europa. Arribem ara al grup de moixons més estretament lligats als boscos de pins, es tracta dels quatre petits insectívors que segueixen, moixons que ens costarà de veure en un altre ambient que no sigui una pineda, excepte en època de migració. El Bruel Regulus ignicapillus, és un dels moixons més petits d'Europa, pesa de 5 a 7 grams. Inquiet i bellugadís, el veurem evolucionant pels cims dels pins o per les seves branques interiors, a la recerca incansable d'insectes. Fa el seu elaborat niu, en forma de petita tassa, a l'extrem d'una branca prima, per a evitar els depredadors. Però un dels nius més espectacular que podem trobar en una pineda de La comarca, és el de Mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus, és una boleta de molsa, fulles i plomes molt compacta i aferrada a les branques primes d'un arbre o arbust, amb un petit foradet per a entrar i sortir. El foradet és petit perquè el propietari també ho és, si li trèiem la cua, que fa uns 8 cm, tindrem una mida de 5 o 6 cm, potser encara més petit que el Bruel. Acostuma a volar en petits bàndols sorollosos, encara que no escandalosos, ja que els seus reclams i cants són delicats i gens estridents. L' altra mallerenga estretament lligada a la pineda és la Mallerenga petita Periparus ater, aquesta nia als forats dels arbres com és característic al seu grup taxonòmic, és una de les poques espècies que s'alimenta sovint de l'oruga Processionària del pi Taumetopotea ptyocampa, tan perniciosa per aquesta mena de boscos. El seu cant, insistent i monòton, és una de les músiques típiques, que ens acompanyarà en qualsevol excursió a través d'una pineda de la zona. Si som observadors i parem orella a la primavera, podrem sentir un finíssim reclam associat a un petit moixó que puja per les soques dels arbres d'una forma molt curiosa, fent una espiral. És un ocellet insectívor que viu de tots aquells invertebrats que s'amaguen a l'escorça dels arbres. És el Raspinell Certhia brachydactyla, de tons críptics amb el medi en què es mou, el podem veure també a l'hivern als conreus arboris, especialment als ametllers. Entre els moixons que crien a les pinedes, hi ha molts insectívors, com hem vist, però també n'hi ha de predadors, que viuen d'eliminar altres vertebrats, com ara rèptils i ocells, a més d'insectes grossos. Ens referim, és clar, el Botxí Lanius excubitor, el més gran dels Laniidae, hi és tot l'any entre nosaltres. amb el seu aspecte elegant, blanc, negre i gris. El podreu observar fàcilment quan és en un punt alt, imitant el cant dels moixonets per a atreure'ls i poder-los caçar. Rep el nom popular de creuera en algunes comarques per la forma característica que presenta quan vola, com una creu, degut a les ales estretes i llarga cua. Si parlem d'imitacions, no podem oblidar el Gaig Garrulus glandarius, escandalós còrvid que ens sorprendrà amb un crit estrident quan el fem aixecar el vol. Al Gaijot li agrada d'imitar sons diversos de la natura, com els altres ocells. els gats, etc. El seu aspecte és atípic per ser un còrvid, ben acolorit de tons bruns, blau, negre i blanc i amb una cresta erèctil al cap. Avisa a les altres espècies-presa de la nostra presència i dels altres predadors de forma tan solidària com escandalosa. El seu costum d'amagar menjar (aglans, pinyons, castanyes, etc.) el fa esdevenir un eficaç escampador del medi que ell mateix necessita per a viure, el bosc. Quan a moixons més petits i menys espectaculars, el Pardal xarrec Passer montanus, passa completament desapercebut, ben segur que la majoria de gent no el distingeix del Pardal comú, anomenat simplement Pardal. El xarrec, però, presenta diverses diferències respecte al comú. La primera, el fet de no tenir dimorfisme sexual, és a dir, els mascles i les femelles són iguals. La segona, no gaire destacable en aquest ambient, és l'hàbitat, podríem dir que Passer domesticus és el Pardal urbà i Passer montanus el Pardal rural, d'una forma molt semblant al què passa amb l'Oreneta Hirundo rustica i l'Oreneta cuablanca Delichon urbica, com veurem més endavant. A les pinedes, sobretot a les de Pi roig Pinus sylvestris, hi nidifica el moixó més abundant d'Europa i del nostre país, es tracta del Pinsà comú Fringilla coelebs. Aquí sí que ens trobem, òbviament, amb una espècie ben coneguda pels habitants de la comarca, tant és així, que hom distingeix perfectament entre els abundantíssims pinsans hivernals procedents de latituds més nòrdiques, anomenats Pinsà gavatx, i els més escassos exemplars autòctons, nascuts ací, una mica més petits i amb alguna variació de color, anomenats Pinsà, sols. Del mateix grup taxonòmic, els fringil·lids, cal destacar un moixó especialment adaptat a les pinedes, potser l'ocell que hi és més estretament lligat, es tracta del Trencapinyes comú Loxia curvirostra, el seu bec característic i únic, creuat de mandíbules, el fan semblar un petit Psitaciforme, és a dir, un Lloret. Extraordinàriament especialitzat, s'alimenta exclusivament de pinyons, que extreu directament trencant les pinyes i obrint-los amb el seu potent bec. No ens serà difícil de detectar la seva presència degut a la gran quantitat de restes que deixa sota els grans pins. Si l'aconseguim veure, per exemple quan canta al cim d'un d'aquests pins, ens n’adonarem del seu curiós aspecte, capgrós i bellament acolorit vermellós si és un mascle, verdós apagat si és una femella. Un altre habitant ben conegut d'aquests boscos, a qui veurem probablement en els seus límits, és el Cucut Cuculus canorus, que parasita sobre diverses espècies d'insectívors molt més petites que ell, cosa que obliga als seus polls a "eliminar" als seus germans adoptius tan aviat com neix. Finalment, parlarem d'un moixó força desconegut, es tracta de la Piula dels arbres Anthus trivialis, un habitant nidificador a les nostres muntanyes que deu ser confós amb la Titella Anthus pratensis, pel seu aspecte molt semblant encara que la seva etologia i hàbitat, com hem dit, no són gens semblants.