Boscos caducifolis.

Un bosc caducifoli típic té un aspecte que varia totalment de manera estacional: són boscos tristos i descolorits a l'hivern, sense fulles, però plens de vida i alegria a la primavera. És a la tardor quan arriba l'aspecte més bell d'aquest bosc, amb tonalitats vermelles, grogues i ocres. Val a dir, però, que aquest bosc no es presenta en un estat natural a la comarca, mentre que molt sovint el podrem observar més degradat, en forma d'una pineda de Pi roig amb abundància d’aurons i blades. Començant la fauna pels invertebrats, hem de parlar d'un insecte, concretament un coleòpter, que a més, és estrictament protegit. És el Banyariquer del roure Cerambyx cerdo. Un insecte que es farà palès si observem els grans forats que fa en els arbres morts o a les branques caigudes. Un altre insecte interessant, sens dubte, és la papallona Donzella d'ones Euphydryas aurinia, estrictament protegida. Es tracta d'un lepidòpter de la família Nymphalidae, que trobarem quasi exclusivament en aquest tipus de bosc. A les rouredes, podrem trobar cadàvers de Mussaranyes, Això es deu a la olor fètida que produeixen, que fa que la majoria dels seus depredadors no se les mengin, però evidentment, s'adonen després d'haver-les mort. Serà més difícil d'observar-les vives, degut a la seva hiperactivitat i als costums nocturns. D'entre les mussaranyes, destaca molt especialment la presència de la Mussaranya menuda Sorex minutus, que hem esmentat anteriorment. Cal esmentar aquí el mamífer predador més potent de la nostra zona, el Gat fer Felis silvestris, un animal molt discret, molt nocturn i que únicament el detectarem, si en coneixem les petjades o les defecacions. Aquest animal, de gran interès ja que és, actualment, el major predador de la nostra fauna, presenta un problema greu pel que fa a la hibridació amb Gats domèstics ferèstecs, desgraciadament més corrents cada dia. Aquests gats domèstics assilvestrats, a més, suposen una competència en coincidir bastant la seva apetència quan a preses. Cal evitar en la mesura que sigui possible la proliferació de gats domèstics a la muntanya, i evitar totalment que es tornin ferèstecs, si volem assegurar la supervivència del Gat fagí, un impressionant caçador que pot atènyer 14 kg i mesurar 80 cm de llargada -cua inclosa-. Viuen aproximadament 15 anys. Si aquest és el més gran dels predadors, ara parlarem d'un herbívor de mida també respectable, ja que amida entre 1m i 1,4 m i pesa de 15 a 50 kg. Es tracta del Cabirol Capreolus capreolus, un bell mamífer que va desaparèixer fa més de 3 generacions, per la qual cosa ha desaparegut del coneixement popular. El Departament D'Agricultura, va alliberar al 1994 uns quants exemplars. Ara mateix, ja se’n pot tornar a veure amb regularitat. Sens dubte, el Cabirol és un mamífer estretament lligat al bosc, i més concretament, al bosc caducifoli. No en surt mai, tret de circumstàncies excepcionals. Gairebé sols se'n poden veure, igual que la fagina, si circulem de nit per carreteres o pistes que travessin boscos caducifolis. El coneixerem fàcilment, ja que és un típic cérvol, de la mida d'una daina, però amb unes banyetes petites, de tres puntes. Passem a un mamífer més petit, que malgrat la seva mida, no passa desaparcebut, ja que acostuma a fer sentir la seva veu de forma ben notable. Ens referim a la Rata sellarda Elyomis quercinus, un simpàtic rosegador de curiós aspecte, amb llarga cua amb una mata de pèl negre a la punta, orelles grans i ulls foscos, emmarcats en una màscara fosca que contrasta amb el seu pelatge gris blau vermellós. Hiverna i viu discretament, essent actiu a la matinada i a la nit la resta de l'any. Naturalment, també és possible que veiem alguna serp en aquests boscos, si ho fem, molt probablement serà una Serp de ferradura Coluber hippocrepis, la distingirem fàcilment per una marca en forma de ferradura oberta cap al darrera a la zona del clatell. No és una serp especialment gran, amida 1,5 m com a màxim, és a dir, és molt semblant a la Serp blanca, quant a mida. També és possible que veiem un rèptil que, a primer cop de vista, diríem que és una serp, una serp petita, d'uns 30 a 50 cm i especialment lluent. És la Llissona Anguis fragilis, en realitat, es tracta d'un Sauri, és a dir, d'una sargantana, encara que àpode. La cua, que és molt llarga, es trenca amb facilitat, a la qual cosa deu el nom científic i algun de popular, com serp de vidre. Les esquames són llises i lluents, a això deu alguns noms populars, com ara vidriol. De costums nocturnes, encara que no exclusivament, viu sovint amagada sota les pedres o troncs. En un dia de pluja és fàcil que puguem observar l'únic amfibi que es pot veure lluny de l'aigua, la Salamandra Salamandra salamandra, és un urodel, sòn els amfibis amb cua, a diferència dels anurs, que són els que no tenen cua, com les granotes i els gripaus. Viu a boscos humits, molt especialment rouredes o boscos de ribera, i sols depèn de l'aigua per a la reproducció. Amida uns 15 cm i és de color negre amb taques grogues. Entrem en els ocells, i començarem per un rapinyaire que esperem qualsevol dia trobar nidificant a la zona, és l'Aligot vesper Pernis apivorus, un ocell que es confon sovint amb el Pilot o aligot comú Buteo buteo, si volem diferenciar-los ens haurem de fixar que l'Aligot vesper, malgrat tenir si fa o no fa la mateixa envergadura (1,40 m), té les ales i la cua més llargues i primes. A més, el coll és més llarg i la cua presenta sempre una banda terminal fosca i dues de més primes a la base. Com el Pilot, però, varia força de coloració: pot ser quasi blanc fins a bru molt fosc. Si tenim molta sort, a l'hivern o en temps de pas, podrem arribar a endevinar una Becada Scolopax rusticola, un ocell semblant a una perdiu quant a coloració, malgrat que és un limícol. Corrent com a hivernal, és difícil de veure degut al seu plomatge excepcionalment críptic i els seus hàbits tímids, ja que no surt mai de l'interior del bosc. És un ocell ben conegut i apreciat com a peça de cacera, encara que creiem que aquest fet hauria de ser reconsiderat si tenim en compte la seva raresa a les nostres contrades. Uns ocells insectívors molt característics de la roureda són els Picots, concretament, el més corrent en aquest tipus d'hàbitat és el Picot garser gros Dendrocopos major, encara que també es pot veure el Picot garser petit Dendrocopos minor, que hi és molt localitzat. Per contra , el Picot garser gros ens serà fàcil d'observar si ens endinsem en un bosc caducifoli, on fa un forat per a niar en algun arbre vell. Més fàcil ens serà encara de sentir-lo, tant si xiscla com si tamborina aprofitant la caixa de ressonància d'algun arbre de l'interior del bosc. En l'apartat de rapinyaires nocturns, a les rouredes, aprofitant nius vells d'altres ocells grans que crien als arbres, nidifica el Mussol banyut Asio otus. Molt semblant de mida i color al Gall carboner, el gamarús, però se'n diferencia pels llargs plomalls a les "orelles", que són abaixats en repòs. Li agrada molt de menjar Taups (talpons) i és una espècie escassa a tots els Països Catalans. En aquest cas, podem apreciar que el nom popular és molt adient, ja que aquest ocell és ben bé una rèplica en petit (90 cm d'envergadura) del Duc o Dúgol (1,85 cm). És ben evident que allò que més fàcilment veurem i sentirem són petits insectívors, sobretot a la primavera, si és així, heu de saber que les espècies més corrents aquí són: la Bosqueta pàl·lida Hippolais pallida, una espècie rara en migració que podria estar present també a l'estiu. El problema principal és la dificultat de distingir-lo de Bosqueta vulgar Hippolais polyglotta. Si el que hem vist és un tallarol, quasi segur que serà el Tallarol enmascarat Sylvia hortensis, un estival que és en regressió. És un dels tallarols més grans, amb 15 cm i el distingirem fàcilment per la combinació de parts superiors gris fosc, amb capell negre, i parts inferiors clares. Si disposem d'uns bons binocles, ens haurem de fixar en l'iris groc, totalment diagnòstic. Encara que enels tallarols, és molt útil de conèixer-ne els cants, ja que molts cops costen de veure pel seu costum de restar amagats entre la vegetació. Si veiem un petit moixó insectívor de color verdós, una Futa , quasi segur que serà un Mosquiter pàl.lid Phylloscopus bonelli que té un veu molt forta per a la seva mida, de tota manera, és molt més probable que el sentim que no pas que el veiem. Una de les sorpreses agradables que ens poden sobtar és gaudir amb la observació de l' ocell més petit de Europa, el Reietó Regulus regulus, qui no nidifica a la zona. És un petit moixó verd amb un bonic disseny acolorit al capell, que li dona el nom, ja que sembla una corona. El que si que és segur és la seva abundant presència hivernal i migradora. Quant a les Primaveres, la més freqüent és la Mallerenga blava Cyanistes caeruleus, bellament acolorida una mica més petita (11,5 cm). De la mateixa mida però amb colors molt més apagats, marronosos, la Mallerenga emplomallada Lophophanes cristatus, malgrat això, no deix de ser estèticament agraciada, mercès al vistos plomall blanc i negre i el seu collaret doble. Ens empaitarà amb el seu xarrec mentre caminem pel bosc. Arribem a una de les espècies més interessants, malgrat la seva mida petita, de la zona es tracta del Pica-soques blau Sitta europaea. Possiblement, ens serà difícil d'observar, sobretot si no en coneixem la veu, però si passegem a la primavera o l'estiu per una roureda alta, segurament tindrem la sort de trobar-nos-el. Veurem un petit moixó, de tons blavosos per damunt i bruns clars al dessota, amb una cella marcadament negra i la gola blanca. Molt inquiet, es mou amunt i avall per les soques dels arbres. El fet de tenir nom popular, demostra que és ben conegut pels habitants de la zona. A la família Lanius hi trobem també un representant de l'avifauna eurosiberiana, és a dir, una espècie típica de la Catalunya humida, és l’Escorxador Lanius Collurio. En oposició al veritable Capsigrany Lanius excubitor, no és gaire conegut a la zona, el que tractem ara és una espècie escassa i en regressió a les comarques meridionals, només el trobarem com a raresa. Són tots dos de la mateixa mida, però se'n diferencien perfectament les coloracions. Per acabar, dos ocells escassos, i de cada dia més, un d'ells un rapinyaire, l'Àguila calçada Aquila pennata, i l'altre un Còrvid la Cornella negra Corvus corone. S’asemnla molt al corb, però és més petita i el bec és mé proporcionat al cap. La primera es presenta a la zona a l'estiu o en migració. La coneixerem bé perquè, malgrat tenir la mida d'un Pilot, té la forma de volar i la silueta d'una gran àliga. La coloració presenta dues fases perfectament diferenciades, una de clara i una de fosca. La Cornella negra ha sofert un procés de rarefacció que no hem acabat d'explicar-nos, però que ha portat darrera seu un efecte secundari molt greu: la disminució molt gran dels efectius de dues espècies de rapinyaires que s'aprofiten dels nius abandonats de cornella per a nidificar: el Duc petit (Mussol banyut) i el Falcó mostatxut. Principalment sedentària, la Cornella també hi és com a hivernal i migradora. De fet, com hem dit, és un moixó molt escàs, ara mateix, una de les causes d'aquesta inexplicable davallada podria ser la transformació dels sistemes d'agricultura, és a dir, la unificació de conreus, la intensificació i la desaparició dels "bosquets" o mosaics de bosc i conreu alternant, hàbitat preferent d'aquest ocell.