Altiplans.

A les zones altes de la comarca a causa principalment de l'acció humana, però també degut a les estrictes condicions de l'indret, s'hi troben extenses àrees descobertes de vegetació, o bé cobertes únicament per garriga, a molta alçada i amb òptimes condicions quan a la manca d'afluència humana. Són els altiplans. Potser una de les formes més característiques de vegetació d'aquestes zones n'és una que té a el seu límit septentrional, és la brolla d'Eriçó, amb l'Erinacea anthyllis, com a planta dominant. Com hem dit, les condicions climàtiques d'aquests altiplans són molt extremes, fred a l'hivern -som a 700 metres d'alçada-, molt de vent i força calor a l'estiu, ja que el pobre cobriment vegetal no ens deslliura de l'acció del Sol. Això comporta un empobriment faunístic, si més no, quan a varietat d'espècies, no tant quan a quantitat, ja que en aquests ambients és on es refugien gran nombre d'animals d'espècies que escassegen a altres llocs de La comarca com ara llebres i conills. Paradoxalment, hi ha diverses espècies d'invertebrats que poblen la zona i presenten un gran interès, la Formiguera, Maculinea alcion papallona protegida per la UICN, en perill d'extinció a la Península Ibèrica. Típic habitant dels altiplans és un mamífer ben interessant, que, malgrat ser avui molt escàs, havia estat anys enrera molt més corrent, com ho demostra la seva influència en la toponímia local, és la Llebre Lepus europaeus. Amb el seu pes, de fins a més de 6 kg, és el doble de gran que un conill, la qual cosa fa pensar que en el temps en què era més corrent, per mida i hàbitat, devia ser la presa preferida de l'àliga. Però en aquesta comarca tenim el privilegi de comptar amb la presència de vles dues espècies de llebre que hi ha a la Península, a la llera esquerra del riu hi ha la que hem esmentat suara, l’europea, però a la llera dreta hi trobarem la Llebre ibèrica, Lepus granatensis, molt més petita i esvelta, fàcilment distingible de l’altra. Encara sort que les àligues són predadors molt adaptables i canvien la dieta amb facilitat si les circumstancies l'obliguen. Com a exemple tenim l'adaptació de les Àligues daurades pirinenques a l'alimentació a base de Marmotes, recentment aparegudes. O el fet que l'Àliga perdiuera ho sigui actualment només de nom, ja que la rarefacció de la Perdiu n'ha fet eixamplar el ventall de preses. En el mateix àmbit podem situar la recent hiperespecialització del Dúgol a menjar les abundants rates dels abocadors locals. Finalment, abans de passar als ocells, cal parlar d'un petit rèptil, petit però molt important per diverses causes. L'Escurçó Vipera latastei. Un animal ben particular, com veurem. En primer lloc, aquesta petita serp -gairebé mai passa de 75 cm- és ovovivípara, és a dir, sembla que pareixi ja les cries perquè ha covat els ous internament. A més, és amb molt l'animal més perillós de la nostra fauna. La seva mossegada, rarament mortal, és molt dolorosa. El situem aquí perquè és el tipus d'ambient on s'hi troba més freqüent. Rarament la podrem veure més avall dels 500m. d'altitud. Amb el seu morro arremangat, ja té un aspecte una mica sinistre. N'hem de parlar una mica per a evitar accidents i, sobretot, per a allunyar llegendes i creences extraordinàries. L'Escurçó no és pas perillós, normalment, ell fuig més esperitat de nosaltres que nosaltres d'ell. Si no volem problemes i no ens interessen les serps, fugim de qualsevol ofidi. És inútil i, de vegades, se'ns tornarà en contra intentar de matar-les. A més, quasi totes són protegides. L'Escurçó es distingeix fàcilment de les altres serps, inofensives, per la cua curta i gruixuda, "nas" prominent i pupil·les verticals i, sobretot pel cap, que, a més de ser ample i triangular, és cobert per escates i no per les típiques plaques grans de la resta de les serps. De tota manera, paga la pena d'anar ben calçat quan passegem per garrigues i altiplans per damunt dels 500m i de no posar les mans en forats o sota pedres sense mirar-hi abans. Als altiplans hi podrem comptabilitzar força espècies d'ocells, de pas o errants, però no massa de residents, això no vol dir que no siguin interessants, ja que algunes d'aquestes espècies que passen per aquí en migració, són de les més escasses de l'avifauna de l’Ebre. Les dues primeres que tractarem són un cas evident d'això, a més d'estar estrictament protegides atenent a la seva escassetat. Parlarem de dos migrants que possiblement no veurem mai, però que si en teniu la sort, us sentireu sobradament pagats: són el Corriol pit-roig Eudromias morinellus i el Pardal d'ala blanca Montifrigilla nivalis. El Corriol pit-roig és un rar limícol de 22 cm és un visitant nord europeu que nidifica a petits altiplans a la zona de líquens del nord de les Illes Britàniques i la Península Escandinava, hi ha dades esporàdiques de cria als Alps, Pirineus i altres zones. Bellament acolorit a l'estiu, és de tons grisos i bruns molt apagats a l'hivern, quan ens visita. De tota manera, és inconfusible, ja que no és probable que veiem cap altre limícol en un altiplà a més de 700m. Ben diferent és el Pardal d'ala blanca , una mica més gran que un pardal comú (18 cm), és un moixó típic de l'alta muntanya, nidifica a Europa a les serralades que depassen els 2.200 m. A les nostres serres s'hi pot observar rarament, a l'hivern o en migració. Si ho fem, el distingirem de seguida pels seus hàbits refiats, la serva forma de vol, dansant, i el contrast blanc i negre de les ales i la cua. De semblats costums, quant a distribució septentrional, sols nidificant al Pirineu al nostre país i sols hivernals o migrants a les comarques meridionals, tenim tres espècies més d'insectívors ben interessants també i que ens serà molt més fàcil de gaudir amb la seva observació. Són el Grasset de muntanya Anthus spinoletta, un moixonet del mateix gènere que la Tita, però més gran (17 cm), el Cercavores Prunella collaris, molt semblant, però també més gran que el Pardal de bardissa. I el Bitxac rogenc Saxicola rubetra molt semblant al Cagamànecs, de qui el distingirem per la cella i les taques blanques de la cua. De fet, aquest nom popular el podem aplicar a les dues espècies, ja que són pràcticament indistingibles a nivell popular, el fet que ens ha fet aplicar-lo preferentment al Saxicola rubicola, és el ser l'espècie nidificadora, mentre que el S. rubetra, és sols hivernal i migrador. Els rapinyaires que podrem veure, també són espècies hivernals i migradores, excepte un, l'Arpella cendrosa Circus pygargus, que és estival i migrador. Si ens hi fixem, cap dels ocells de presa tractats en aquest hàbitat té nom popular, això reforça encara més la impressió que es tracta de la zona més tranquil·la i menys visitada per home de totes La comarca. Tornant a l'Esparver cendrós, molt semblant a ell, és l'Arpella pàl·lida Circus cyaneus, fins i tot ens constarà de distingir les femelles de tant semblants com són. En qualsevol cas, ens hem de fixar en l'extensió de la taca blanca del carpó, sempre més gran en l'Arpella pàl·lida. Els mascles són més fàcils de distingir, això sí, ens serà més senzill de deduir que és una Arpella pàl·lida si és a l'hivern i un Esparver cendrós si és a l'estiu, les coses sols es compliquen si som en temps de pas. Amb força visites i molta paciència, també podrem gaudir del vol d'un dels ocells més àgils de la nostra fauna. És clar que es tracta d'un falcònid, és l'Esmerla Falco columbarius, el més petit dels nostres falcons, però un excepcional caçador, ens visita a l'hivern en petit nombre. Una guia per a poder localitzar-lo és seguir els grans estols d'Estornells que es formen a l'hivern, on li agrada de caçar-ne, quan les seves estratègies de defensa li ho permeten. Un grup ornític típic d'aquests hàbitats de vegetació baixa és el dels alàudits, en aquest cas, podrem identificar-ne diversos d'interessants, la Calàndria Melanocoripha calandra, un nidificador molt localitzat al nostre país, del qual en podrem sentir el seu bell cant rarament. Per cert. És espectacular la seva capacitat d’imitació. Molt més corrents, són les Cogullades fosques Galerida theklae, distingible per la seva cresta del primer. És un moixó restringit a la Península Ibèrica i les Balears pel que fa a Europa. I és aquí nidificant. Finalment, la que dóna nom al grup, l'Alosa Alauda arvensis, molt més corrent a l'hivern, quan es torna gregària. De entre els Tords, també en tenim un de nòrdic que ens visita a l'hivern, és la Griva cerdana Turdus pilaris, inconfusible per la seva combinació de colors i la mida més gran que els Tords, però més petita que la Griva. Si en aquests altiplans hi veiem un grup de Pinsans, pagarà la pena de parar-hi atenció el temps suficient per a comprovar si en ell hi ha algun Pinsà mec Fringilla montifringilla, perfectament distingible dels altres, ja que, a banda de la mida, són ben diferents, sobretot fixem-nos en el carpó blanc, que és el tret diagnòstic més fàcil de veure. S'ha de destacar per la seva importància la presència del Trobat Anthus campestris, un moixó rar com a tal niador al nostre país. Cria a terra i és de mida i forma semblant a la Cuereta groga, però de color sorrenc i discret. Quan hem parlat de la Tórtora hem dit que la seva població es ressenteix de la pràctica de la mitja veda, que fa que se la pugui caçar en plena època de nidificació. Doncs bé, amb la Guatlla Coturnix coturnix passa exactament el mateix. És cada dia més rara com a nidificant, essent avui ja excepcional com a tal. Les poblacions hivernals i migradores, malgrat que també han disminuït molt, són encara notables, així, si en volem veure, haurem d'aprendre'n la veu i, armats de paciència, ja que és un ocell molt discret, visitar altiplans i conreus de cereals situats a les parts altes. Finalment, els Sits, en aquest ambient, de segur que ens trobarem amb el Sit negre Emberiza cia, moixó de bellesa discreta i elegant, amb un bonic disseny negre i gris a la cara i la resta del cos bru. La Verderola Emberiza citrinella és una espècie eurosiberiana, que sols cria a les comarques pirinenques. Però a l'hivern és un resident típic dels altiplans mediterranis, per damunt dels 600 m.